Amb els anys s'aprecia més la infantesa, no necessàriament per haver estat feliç, sinó perquè l'organisme rep aleshores les impressions més intenses. Tot és nou durant la infància, tant en l'aspecte sensorial com en les idees. El coneixement posterior no té la força de les primeres experiències. Per això, el nen té una certa genialitat absent en l'adult.

És trist veure el company d'infantesa, àgil i ple d'ocurrències, convertit en un home preocupat només pels diners o les retransmissions esportives. L'edat adulta sol ser grisa per a la majoria. L'adolescència també mereix reconeixement: és apassionada, turbulenta i plena de contradiccions i projectes romàntics.

Mentre es viu, es pensa en el "després". Al final, aquest "després" no és transcendent: director de banc, advocat, conseller... D'això se'n diu "arribar". Qui no ho aconsegueix serà empleat de correus o agent d'assegurances. És igual. El jove, el madur i el vell són tres ruïnes. Només una gran energia individual els podria salvar, però la majoria no la posseeix. Han d'intrigar per aconseguir una feina modesta, una condecoració o un aplaudiment més. Passen de joves intrigants a vells imbècils, àvids de diners, honors i poder sobre els altres.

Allò que se sent en la maduresa no difereix radicalment del que s'ha viscut abans, però sembla rebaixat. Amb el temps, hom es torna més ordenat i intel·lectualitzat. Als seixanta anys s'esvaeixen les il·lusions juvenils i la vitalitat comença a escapar-se. Aleshores es comprèn allò que pot ser la vellesa.

Els hàbits no canvien, però es reconeix que aquesta absència d'impuls social resulta problemàtica i pot desembocar en comportaments extravagants. De manera intermitent, s'intenta fer-hi front: es participa en trobades, s'assisteix a xerrades. Cal un esforç considerable per impedir que aquesta reserva es transformi en misologia, aquella malaltia que Sòcrates va esmentar en els seus últims moments i que avui assoleix dimensions encara més inquietants.