“Barcelona és bona”, “Spain is different”, “Imperial Tarraco” o “Catalunya triomfant” són expressions que caracteritzen un territori de forma intencionada, però també precisa. I les Garrigues, quin adjectiu la defineix?

Segur que molts tindran opinions divergents, però per mi no hi ha color: “escàs” és el qualificatiu perfecte, perquè res no escau millor a un país on l’aigua és tan insuficient que fins i tot el principal riu es diu Set, i on la virtut del conreu més implantat és que l’oliva és la més petita del mercat.

Aquí tot és magre i exigu. Els pobles són reduïts, els vials són estrets, les collites són minses. Tot i ser una comarca plena d’ondulacions, les muntanyes són baixes, i els boscos apareixen tan migrats que quan has trobat mitja dotzena de rovellons seguits ja se t’han acabat els pins.

A les Garrigues fins i tot les rebel·lions són escarransides. Protestem per quasi tot (el TGV, els parcs eòlics, la instal·lació d’abocadors, els preus dels productes del camp...), però ho fem en dosis homeopàtiques. Més exemples: encara avui, a moltes botigues sents com demanen 3 unces d’aquest o aquell queviure. I quan vas al bar a fer la partida, tens moltes probabilitats de trobar-te les cartes tan usades i gastades que, a alguna manilla, només li quedin 8 unitats del pal...

L’únic problema d’un adjectiu com “escàs” és que és molt poc cridaner, li manca màrqueting. Si es vol mantenir l’essència de la definició però fer-la més atractiva, també podria fer fortuna una cosa així com “les Garrigues breus” o “les Garrigues clares”. I consti que escric tot això com un elogi, perquè com diuen els castellans: “lo bueno, si breve, dos veces bueno”.