En semiòtica, una icona és el signe que té una relació de semblança amb una realitat exterior determinada. No sé si vosaltres també jugueu sovint a aquesta mena de joc, que consisteix a cercar relacions entre les coses, siguin aquestes animades o no. Jo ho faig sovint. I tot sovint també els adjectius de perdurabilitat, fermesa, constància, tossudesa s’entrecreuen amb un arbre ben comú a les Garrigues: l’olivera. Em va sorprendre la primera vegada que el vaig veure i em segueix sorprenent per la semblança que té amb la història del nostre malaurat país: Catalunya. L’olivera –com bé sabeu la gent de terres garriguenques– pertany a la família de les oleàcies; de soca i tronc gruixuts, flors blanques petites en ramells i fruits en drupa comestibles. És un arbre perennifoli, això vol dir que presenta fulles verdes tot l’any. Tota una demostració de perenne optimisme! Com Catalunya... d’història gruixuda de soca i arrel, braços que es ramifiquen obertament cap al món, fruits generosos que desprenen l’oli que, tal com pregonava Rovira i Virgili, és la saba terrenal que prepara les noves brostades, les noves collites i la tossudesa de voler perdurar tot i les gelades que soscavaven la seva ànima.

A Catalunya les gelades sempre apareixen per Ponent, i ja se sap que de Ponent... ni dona ni vent! El punt cardinal Ponent –que en realitat és el punt oest, i si volem ser més concrets, es tracta del vent que prové de l’oest– sempre ens ha bufat en contra. Tant és si la ventada ens ve per l’esquerra o per la banda dreta, el cas és que l’objectiu comú, dreta o esquerra, és deixar els camps eixorcs i, com passa sovint, emportar-se les nostres collites. Hi ha, però, qui encara pensa, pobrets i innocents nicis, que en aquesta guerra somorta, la veritable batalla és una lluita fratricida per veure qui de casa nostra surt guanyador i es menja totes les olives.

Per a aquells que encara van amb el lliri a la mà, o amb una branca d’olivera, que pel cas és el mateix, m’agradaria, ara que Sant Jordi ja truca a la porta, recomanar-los un llibre. Sempre és bo retornar als clàssics i per aquest tema que ens ocupa, res millor que rellegir El príncep, de Nicolás Maquiavelo. Entre les seves pàgines trobareu el manual bàsic, les regles del joc, que han seguit i regit les estratègies bàsiques dels pobles opressors. Llegiu-lo atentament i després, una vegada interioritzat, agafeu-ne un altre: El llibre negre de Catalunya, de l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte i podreu comprovar l’aplicació fil per randa del manual florentí.