Qui hi ha darrere del 15-M? Quantes voltes haurem escoltat aquesta pregunta, entre la classe política? La insistència a buscar instigadors ha arribat a extrems ridículs. La resposta els resulta incòmoda. Observem un moviment sense líders, basat en una coordinació descentralitzada, catalitzat a través d’una comunicació horitzontal massiva a través de les xarxes socials i els mòbils. La derivada d’aquesta comunicació és que els seus primers passos poden esdevenir pràcticament indetectables, de manera que quan el sistema establert vol reaccionar, ja és massa tard. No hi ha temps per catalogar, etiquetar i neutralitzar adequadament. S’ha produït un procés d’autoorganització. Una altra pregunta que es llança a l’aire és com aquest caos aparent no deriva en un desastre. El moviment es basa en uns principis molt bàsics que tothom pot seguir. Qualsevol persona o grup de persones que vulguin muntar una acampada a la seva ciutat creen una plana o esdeveniment a Facebook i mobilitzen els seus amics. Si hi ha suficient quòrum, l’acampada tira endavant. Si a algú de cuina, infermeria, mitjans o guarderia li cal ajuda, simplement agafa el megàfon i demana que hi vingui gent. I la gent hi va. Regles simples acaben generant una ciutat improvisada al voltant d’una plaça. La comunicació instantània entre les diverses places d’arreu reforça la capacitat de resposta i genera vincles que van més enllà del node local. Els processos esdevenen massivament paral·lels i distribuïts. Per entendre millor aquesta tipologia de moviments, s’han formulat diverses analogies. Es tracta de metàfores que faciliten crear una narrativa sobre el que està passant. No som l’única espècie animal on es produeixen fenòmens d’intel·ligència col·lectiva, d’autoorganització social. Un dels exemples més citats són determinades espècies d’ocells, com els ànecs o els estornells. Tots hem observat alguna vegada ànecs volant en una formació de “V”. Els ornitòlegs saben que aquesta coordinació tan harmoniosa resulta extraordinàriament complexa. Inicialment es pensava que l’ocell que anava al davant de tot era el líder de la bandada.

Tanmateix, això no encaixava gaire amb el fet que els individus que van al davant entrin en processos de rotació: ara m’hi poso jo, ara t’hi poses tu. Finalment, gràcies a simulacions informàtiques (www.red3d.com/cwr/boids), es va descobrir que els ocells seguien unes regles locals simples, com volar en paral·lel amb els seus companys més propers. No calia cap comandant dirigint les operacions.