El reportatge d’aquest número se centra en diferents experiències ja en funcionament de pagesos garriguencs que han apostat per nous conreus, desafiant la lògica tradicionalment més conservadora del ram. És un exemple particularment vàlid pels anys que vénen, en què es comença a visualitzar la realitat dels nous regadius i en què no seran pocs els qui s’hauran de plantejar com orienten o diversifiquen l’explotació. Potser molts terratinents optin per desfer-se de les propietats de tota la vida davant la disjuntiva d’afrontar el cost d’adaptar la finca al reg. Potser siguin nombroses les empreses agroindustrials no vinculades a la comarca que hi aterrin disposades a adquirir grans extensions. Però també pot ser que una part dels pagesos ja en actiu facin un pas endavant per ampliar el seu negoci. En aquest supòsit, no basten les ganes sinó que és clau disposar d’una bona informació de base i estudis de viabilitat acurats que vagin més enllà del rumor de bar sobre la idoneïtat d’un conreu que no sona. En això, l’Administració ha d’implicar-se activament, ja que en darrera instància, a tots interessa que la creació d’economia, les rendes principals i, també, la gestió del territori tinguin un caràcter endògen, és a dir, que sorgeixi dels agents econòmics locals, en aquest cas agricultors. Si el regadiu sols serveix per convertir les finques en latifundis gestionats per empreses alienes, un dels grans objectius dels nous regs, digui’s Canal Segarra- Garrigues, Garrigues Sud o Segrià Sud, haurà fracassat. És evident que aquest fenomen es produirà i també té efectes positius. Però no es pot oblidar quin era el principal objectiu de l’obra. Cal exigir als responsables polítics una determinació en aquest sentit contra l’aposta fàcil que és la gran agroindústria. Una obra que al 2011 concentra el 92,5% de la inversió a la comarca ha de preveure un apartat per a la difusió i la captació del talent local, que n’ha de ser el destinatari prioritari. Les quatre pàgines que hi dedica el Som hi volen posar un petit gra de sorra.