En tota mobilització hi ha una part fàcil i una part difícil. La fàcil és el crit, la pintada, el pamflet; en definitiva, l’agitació espontània i puntual. La difícil és el treball constant, l’autocrítica, la posada en pràctica de valors; en definitiva, l’alternativa feta quotidianitat. I tots dos vessants són necessaris i complementaris.

Dic això arran de les mobilitzacions de les darreres setmanes. I, d’aquestes, m’interessa la dels Indignats de les Borges, un grup que de moment existeix a Internet i que de moment només ha convocat una cassolada. És una d’aquelles petites accions d’agitació que dèiem al principi. Però cal tot l’altre vessant, el del dia a dia, si del que realment es tracta és de canviar les coses.

Si ens hi fixem, les acampades han començat a tenir veritable sentit quan s’han traslladat als barris i als pobles i s’han començat a traduir les grans proclames universals en reivindicacions concretes de cada zona. A les Garrigues, per tant, fóra bo no perdre’s en debats estèrils ni estar pendents de la plaça Catalunya.

Les idees generals són clares, només cal veure com traduir-les a la nostra realitat. Una realitat que conté tanta crisi, tanta especulació i tant capitalisme com qualsevol altra. Que parlem d’energia? Tenim uns macroparcs eòlics que ens trinxen el territori per a benefici d’altri, o projectes de centrals hidràuliques que desfiguren la Banqueta de Juneda. Que parlem d’habitatge? Tenim centenars de pisos buits en mans de caixes i bancs. Que parlem de transport? Tenim mals serveis de bus i tren que ens aboquen al vehicle privat. Que parlem de model productiu? Tenim un comerç de proximitat per cuidar, grups de consum ecològic per potenciar i cultius transgènics o abusos químics per denunciar. Que parlem de participació ciutadana? Tenim ajuntaments que fan i desfan a esquenes de tothom.

El sistema contra el qual protestem, per tant, el tenim a cada cantonada, fins i tot, dins de casa o de cadascú. Només cal començar per aquí. Tan fàcil i tan difícil com això.