Molt s’ha parlat aquests darrers dies sobre una bona munió de gent què, sota l’autodenominació d’’Indignats”, va envair la plaça Ricard Vinyes de Lleida i la de Catalunya a Barcelona. A Espanya, també Madrid té en el moment d’escriure aquest article una plaça ocupada. I enmig d’aquesta indignació elevada a col·lectiu que s’ha proclamat com a “indignats oficials”, es van celebrar unes eleccions municipals que han canviat el mapa dels ajuntaments del nostre país.

Suposo que al llarg d’una vida tothom en un moment o un altre ha tingut motius per a indignar-se. O no és motiu d’indignació quan després de suar sota el sol roent d’estiu o de passar freds gebradors, un cop de vent, una pluja inesperada o una nevada que ningú ja no esperava, ho engega tot a rodar i la collita se’n va en orris. O quan s’aconsegueix finalment recollir el fruit de l’esforç i del treball, el mercat ens diu que els preus han caigut, perquè hi ha un conflicte vés a saber on, i hem de tornar a casa amb el cap cot i les butxaques escurades. Indignació davant d’una injustícia, davant d’un greuge que creiem immerescut.

Ara, en aquests moments, s’afegeix a la indignació perenne, constant en tots els moments de la història de la humanitat, una crisi que ens produeix una irritació constant. Gent sense feina, que ha fet els deures, que ha acomplert amb les seves obligacions, gent que paga religiosament els seus impostos, gent que s’ha preparat per afrontar el seu futur amb èxit. I tot i això, tot i havent fet bé les coses comproven que han fracassat, que la societat li ha donat l’esquena. I llavors sorgeix la indignació. Talment quan una pedregada ens fa malbé la collita. Per què?, ens interroguem. Òbviament al costat d’aquesta bona gent també n’hi ha d’altra que ha fracassat perquè va voler estirar més el braç que la mànega. Gent que no podia comprar un pis i el va comprar, inconscients que van demanar crèdits que ara no poden tornar, en definitiva, que no van seguir les regles d’or del bon català, d’antuvi estalviador i assenyat.

Molts tenen motius per indignar-se perquè la seva indignació té fonament. Actes indignes provoquen la indignació. I són molts els que han provocat que ara hi hagi gent indignada. Una altra societat és possible?. Evidentment. Indignar-se és un estat temporal que ha de durar mentre hom cerca solucions. Altrament, una persona eternament indignada no serveix per res. Envair les places públiques, públiques!, no és al meu entendre, una bona estratègia. Cal canviar moltes coses i ho haurem de fer entre tots si és que volem finalment recollir els fruits d’un debat que s’albira llarg, dens i gens planer.