En relació amb la necessària connexió Lleida-Tarragona (i, tal vegada, futur corredor mediterrani), fa dues setmanes el conseller Lluís Recoder es va afegir a les veus que aposten per alliberar el tram de l’AP-2 entre Lleida i Montblanc, considerant la imminent finalització de l’A-27 entre Montblanc i Tarragona. Ara fa un any, aquesta possibilitat l’apuntava Víctor Morlán, secretari d’Estat d’Infraestructures. Que la idea vagi agafant cos és una excel·lent notícia, almenys per tres raons. Primer, perquè des de la lògica macroeconòmica estalvia una malversació de fons públics en tota regla: a l’any 2010, la Intensitat Mitjana Diària (IMD) de la infrautilitzada AP-2 fou de 12.000 vehicles/dia, mentre que la de la carretera N-240 fou de 6.000 vehicles/dia. Amb les seves dimensions actuals, l’AP-2 està en condicions d’absorbir sobradament el trànsit actual i futur de la N-240 sense cap tipus de condicionament (per ex., l’autovia A-2 a l’altura de Tàrrega, lluny de saturar-se, té una IMD de 32.000 en només dos carrils). Segon, perquè estalvia una ferida territorial molt considerable a dues comarques: les Garrigues i la Conca de Barberà, amb un relleu no precisament fàcil i ja fortament fragmentades pel pas d’altres infraestructures en servei. Tercer, perquè ens incorpora a la lògica internacional: cap estat europeu construeix infraestructures de transport en paral·lel a vies de pagament preexistents.

Cal saber que, en cas que s’optés per construir l’autovia, anant bé –suposant que l’inici de l’obra sigui d’aquí a cinc o sis anys–, la seva entrada en funcionament coincidiria poc més o menys amb la fi de la concessió del tram sencer (Saragossa-Mediterrani), fixada per al 31/08/2021. Així doncs, opció A: esperar a la fi de la concessió a cost zero (i òbviament, no renovar-la). Opció B: accelerar la connexió tot rescatant el peatge; això passa per pagar a Acesa-Aucat el preu dels anys d’explotació que li resten, en tot cas, només sobre la fracció de 58 km. Faltaria comparar aquest muntant amb els 250 ME que, pel capbaix, pot costar la dita autovia (a 4 ME/ quilòmetre d’autovia aproximadament pels 58 km que separen Lleida de Montblanc), i això sense internalitzar els danys ambientals i els costos associats a les molèsties per a conductors, pagesos de la zona, etc. Tanmateix, sabem la IMD, el preu del tiquet i els dies que té l’any. Amb un càlcul molt simple, la comparació no admet resistències. Rescatant-lo demà mateix encara ens sobren diners, i no pocs. Resumint, l’alliberament del peatge és l’opció més barata, menys traumàtica ambientalment i més immediata en el temps. I no he parlat del sentit comú.