Amb el fenomen dels “indignats” estem assistint a un moviment completament nou. Les formes són noves. Els actors, en bona mesura, també són nous. La seva articulació també és nova. I d’aquí l’interès de la cosa. Però la qüestió de fons, la indignació i les reivindicacions, és la de sempre. De fet, és la indignació el que ha fet funcionar totes les mobilitzacions i revolucions. Sense indignar-se res no es mou. Per tant, no cal trencar-se gaire el cap a l’hora de buscar solucions, perquè també són les de sempre, si es volen aplicar, clar. La gent està emprenyada perquè veu com està pagant els plats trencats d’una crisi que l’han provocat els poderosos i que, a sobre, les nostres institucions polítiques no són capaces de fer-hi front; al contrari, els facilita la feina.

Aquest emprenyament, però, no se sol mantenir actiu i mobilitzat permanentment, sinó que un cop passen els moments de fulgor i les càmeres es fixen en una altra cosa, és fàcil que es desinfli i entri en una fase de resignació apàtica. Per això és important anar treballant, en paral·lel, en estructures a llarg termini, estar organitzat, sigui en l’àmbit que sigui, però intentant canviar la societat dia a dia, lluny de les càmeres i quan més vulnerables som.