Sembla ahir que un amic nostre vestit de bomber em mirava als ulls i amb un gran silenci em deia que un eres tu... I d’això ja han passat dos anys, dos anys plens de ràbia i d’impotència, de rebomboris i mals de cap... Però el record del teu somriure, a vegades amb to burleta, i de les ganes que tenies de viure la vida, com tu deies, “a tope” ens ha fet i ens fa tirar endavant, veient créixer i donant continuïtat als teus projectes, com la realització de la Xallenge, que ara porta el teu nom.

Segurament mai t’hauries imaginat la quantitat de gent que t’apreciava i que dia a dia et recorda pel que deies, pel que feies, per la teva senzilla manera de ser i per la teva entrega als altres, fins al punt de deixar-hi la vida.

Malauradament, ha de passar una desgràcia per entendre que la vida dura poc, només estem de passada i no val la pena enfadar-se, discutir, tenir enveja... Senzillament que cadascú visqui de la millor manera possible, i això és el que, desgraciadament, molts hem après. Per molt lluny que siguis et tenim molt a prop i t’estimem i t’estimarem sempre.