Darrerament, alguns opinadors han esgrimit la fusió de municipis petits com una eventual mesura de xoc contra la crisi econòmica i financera. Es diu que ajudaria a simplificar l’administració i, per tant, suposaria un estalvi. Atès que la majoria dels qui mantenen aquesta tesi són persones d’extracció urbana, cal entendre que s’estan referint als micropobles, és a dir, els municipis de menys de 500 habitants. La idea no és nova. L’informe Roca, redactat l’any 2000, ja proposava la reorganització territorial de Catalunya en 758 municipis respecte als 947 actuals i, molt abans, l’any 1969, en ple clímax de l’èxode rural, el govern de l’època va agregar un bon nombre de nuclis. D’entrada pot semblar una mesura efectivista. En realitat, l’impacte econòmic és irrisori. Pensem que la mitjana de despesa corrent d’aquests municipis és de 300.000 euros l’any. Tot plegat, pel nombre de municipis afectats estaríem parlant d’un estalvi brut de 100 milions, que, pel cap baix, quedaria reduït a una quarta part perquè, òbviament, els serveis (recollida de residus, abastament, festa major, etc.) s’haurien de continuar prestant i allò de “on hi mengen 3, en mengen 4”, per al món de la contractació no opera. Una determinada organització territorial prefigura un model de país. El manteniment d’entitats municipals de petites dimensions respon a l’existència d’àmplies franges de territori molt poc denses. Evidentment, la falta de massa crítica d’aquests nuclis pot generar situacions indesitjables: algun abús, deficiències en la prestació de serveis, certa vulnerabilitat a projectes desproporcionats de dubtós benefici real per al poble, la duplicació d’algunes tasques, etc. En canvi, hi ha un munt d’elements intangibles que perviuen gràcies a la necessitat d’haver d’assegurar una mínima estructura administrativa: la cura pel territori i el seu coneixement, l’autoestima, els esforços per mantenir vius una sèrie de serveis, activitats i tradicions, etc. En un nucli agregat, salvant les excepcions, aquest afany decau i pel camí es perd una part molt rellevant del pes específic d’aquestes petites comunitats en el seu entorn regional. Mancomunar sí que és una via per aglutinar una part de la gestió i els serveis, i efectivament ja té lloc. Potser es pot potenciar. Ara bé, i per fer-nos-en una idea: el pressupost en despesa corrent de l’Ajuntament de Barcelona és de 1.400 milions i el d’una ciutat mitjana com Lleida és de 177. Si de debò hi ha analistes que pensen que una solució a la crisi ha de venir de dissoldre més d’una cinquena part dels termes municipals, que sapiguem que estan proposant matar mosques a canonades. Entrar a debatre una reformulació d’un model de país amb més avantatges que inconvenients per un estalvi tan miserable és la pèrdua d’un temps preciós per centrar-se en allò essencial: com sortim de la crisi?