Una mala caiguda d’estiu amb el fatal resultat d’un esquinç amb trencament dels lligaments externs i interns del peu dret em va impedir assistir al funeral d’Heribert Barrera. La darrera vegada que el vaig veure va ser durant el comiat al tanatori de Lleida de l’amic Víctor Torres. Tot i que, de tant en tant, sovintejava el Parlament i, per tant, tenia forces ocasions per veure’l i saludar-lo, aquell dia, el vaig trobar molt desmillorat. Noranta-quatre anys d’edat no és cap broma i més per a una persona com Barrera, que n’havia patit de tots colors. Però aquell dia, el dia que tots ploràvem la mort de l’estimat Víctor, el vaig mirar i vaig pensar que aviat, ben aviat, a qui fou la persona que després del dictador Franco va presidir el primer Parlament del nostre país, el president Barrera, potser també li arribaria l’hora del comiat. “Ens van deixant els millors”, em vaig lamentar. Aquell dia, el president Barrera estava trist, molt trist, per haver d’assistir a la cerimònia de comiat d’un amic de tota la vida de tants anys i de tantes lluites. Un company amb qui compartia tantes il·lusions, algunes acomplertes, com poder arribar a veure la llibertat plena de Catalunya. Esperançat, però, esperava que els més joves poguessin veure allò que ells ja no podran veure. Heribert Barrera es referia, òbviament, a la independència de Catalunya. Un ideal que va perseguir durant tota la seva vida, que va defensar i pel qual va lluitar. Generador d’idees i divulgador de valors irrenunciables, Heribert Barrera no era home de mossegar-se la llengua. Parlava obertament, sense embuts, una virtut que li va ocasionar més d’un problema, però que, tanmateix, no va deixar de cultivar fins que una embòlia durant el mes de juliol el va sentenciar a mort. Ens ha deixat un patriota. I això, per a una nació sense estat és una tragèdia, perquè de gent que estimi i que defensi la seva pàtria, francament, no és que anem gaire sobrats. Heribert Barrera formava part d’aquella gent que sempre està al lloc on toca. Feu un cop d’ull a la història més recent i comprovareu com el seu nom figura en totes i cadascuna de les pàgines dels esdeveniments més cabdals: Guerra Civil, camp de concentració, exili, Segona Guerra Mundial, resistent antifranquista, dirigent polític i, finalment, el guardó més merescut: president del Parlament, un honor atorgat a una persona que sabia el significat, l’abast i la transcendència del Parlament, del nostre Parlament, una institució que té els seus fonaments en l’edat mitjana i que foren les assemblees de pau i treva i la cort comtal. I encara hi ha algú que nega que Catalunya és una nació? Descansa en pau, president Barrera.

Marta Alòs