Per bany natural s'entén el que es practica en indrets que ens ofereix la naturalesa. Gorgs, rius, basses i pantans són els emplaçaments més comuns d'una pràctica que encara és viva, sobretot a municipis de muntanya. A les Garrigues, no. Avui en dia gairebé tothom practica el bany a les piscines. I és que gairebé tots els municipis de la comarca en tenen una de pública i a uns preus populars. Però abans de la popularització d'aquest equipament, la gent feia tot el que podia per refrescar-se durant els mesos de calor. Els rius i  les basses eren la seva millor opció. 

El riu Set és el lloc més emblemàtic d'una època en què tothom buscava algun toll que els permetés capbussar-se. Aquest riu, afluent del Segre i que té nombrosos torrents que hi aflueixen (la majoria secs), neix a la serra de la Llena i passa per municipis com la Pobla de Cérvoles, el Vilosell, Cervià, l'Albi, l'Albagés, el Cogul, Aspa, Alfés, Sunyer... i acaba al Segrià per unir-se al col·lector de Sudanell. 

Actualment, el riu Set gaudeix d'un cabal (en diuen ecològic) proveït per l'embassament de l'Albagés, però antigament només hi corria aigua quan plovia. Era en aquelles petites (o grans) crescudes quan tothom podia gaudir del bany. Hi havia indrets de totes les mides i per a totes les edats. Tothom en coneixia. Sovint els diumenges, els més joves i, fins i tot, els infants, s'escapaven per jugar amb l'aigua.

(Foto: AG)

Això ho recorda en Josep del Sales, un veí de 92 anys de l'Albagés que, quan era petit, practicava sovint el bany amb els seus amics en acabar l'escola. Ell, que no en sabia, preferia indrets com el de la Roca Plana o el Pas Estret, on l'aigua sembla que no arribava més amunt de la cintura, però els més agosarats anaven al Toll del Pas, que tenia més fondària. "Recordo la primera vegada que hi vaig anar, després de classe, sense el permís del pare", relata en Josep del Sales, "eren temps de molta llibertat".

La majoria de llocs de bany al riu Set estan actualment esborrats del mapa. Les rubinades (sobretot de les inundacions de 1994), els canvis de cultiu i, sobretot, la construcció de l'embassament de l'Albagés han transformat el paisatge. 

En qualsevol cas, encara queden moltes de les antigues peixeres, on també es banyava la gent. Per peixeres es coneixen les rescloses que es formen als rius i rierols, algunes de naturals i d'altres construïdes pels homes per tal de canalitzar l'aigua cap a les séquies (alguns estudiosos asseguren que són d'origen romà).

En el transcurs del riu Set n'hi ha un bon grapat, algunes de les quals recuperades per a la seva visita turística. Aquest és el cas de la peixera del Cogul, al barranc dels Aricsens, rehabilitada fa cinc anys arran del projecte del canal Segarra-Garrigues. Es tracta d'una bassa naturalitzada que abans de la Guerra Civil ja era lloc de trobada per als millors nadadors. 

De peixeres, però, n'hi ha moltes més a la zona d'Alfés i Aspa. Allà encara avui es conserven algunes, sobretot per a la seva observació turística, però antigament eren espais concorreguts per a l'esbarjo estiuenc. La peixera gran d'Aspa, on encara avui es pot trobar aigua embassada i, fins i tot, cristal·lina, o les peixeres d'Alfés en són un exemple. La coneguda Resclosa Petita, construïda amb pedra, està inclosa fins i tot a l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Safaretjos i séquies
Dècades enrere, la sequera ja feia estralls entre la gent de les Garrigues, que havien de buscar-se la vida a l'estiu per refrescar-se quan pels rius no baixava gairebé ni una gota. El recurs més utilitzat era l'aigua dels pous, que es canalitzava fins al que ells anomenaven safaretjos, uns dipòsits descoberts que s'utilitzaven per regar els conreus. Eren espais construïts amb parets de pedra o totxo que, com a mínim, tenien cinc metres quadrats i oferien un bany còmode i segur. 

Jaume Civit, un veí del Cogul, recorda les seves visites en un d'aquests safaretjos, encara avui existent però envaït per la malesa. "Era una pràctica permesa pels pares, hi anàvem els diumenges, a peu o sobre d'algun tractor", explica. Al Cogul, recorda Civit, hi havia altres opcions, algunes de naturals (com el Toll del Besc), però la construcció de les piscines l'any 1992 i les riuades del 94 van acabar de canviar els hàbits dels veïns.

(Foto: AG)

Un altre recurs eren les séquies del Canal d'Urgell. Amb la seva aigua es va omplir precisament la primera piscina pública de les Garrigues. Era l'any 1953, just al costat de la bassa Bovera, que s'havia arranjat amb una plantació d'arbres a tot el seu perímetre. Aquella primera piscina, construïda entre la bassa i uns rentadors públics construïts als anys vint, seria de fet una piscina molt precària, ni tan sols cimentada, que, amb les modificacions posteriors, es convertiria en l'equipament que coneixem en l'actualitat. "Els antics rentadors van convertir-se en la piscina dels menuts i el 1966 es va inaugurar el Parc Municipal d'Esports", indica l'enginyer Eduard Porta, membre de l'associació La Banqueta. 

En el recorregut de la quarta séquia del canal, al seu pas per Juneda, es concentraven joves i infants que desafiaven la normativa. Ho feien d'amagat i en alguna ocasió es va lamentar algun accident greu. "El meu pare m'explicava que ell mateix va estar a punt de perdre-hi la vida ofegat", reconeix l'historiador Isidre Pinyol.

Amb aigua del canal d'Urgell hi havia, però, opcions molt més segures que capbussar-se a les séquies. Tenim la del pantà de Castelldans, un lloc que es coneix com el Pantano de Mandanya, molt concorregut a la dècada dels seixanta pels veïns (sobretot els joves) del municipi "on, fins i tot, es van construir uns vestuaris", assegura l'actual alcalde Conrad Llobera. Aquest pantà encara avui s'utilitza exclusivament per al reg.

Què diu la normativa actual?
Encara avui esporàdicament (sobretot en indrets de muntanya) es practica el bany natural. Però cal tenir en compte que aquesta pràctica pot suposar greus conseqüències sobre el medi i els ecosistemes. La llei només regula aquesta activitat en espais protegits, com parcs o reserves naturals, on cal una autorització. Fora d'aquestes zones protegides la llei no ens prohibeix banyar-nos en gorgs ni rius, però no és recomanable pels greuges que això comporta.

Les zones humides són espais molt rics en biodiversitat i "esdevenen veritables oasis per a la fauna salvatge, més en un escenari de sequera com el que hem viscut (i encara vivim) i en un context de canvi climàtic com l'actual", expliquen fonts tècniques. 

(Foto: Arxiu)

Tanmateix, aquests oasis són molt sensibles a les agressions externes. El fet de banyar-nos en aquests ambients provoca efectes com l'augment de la terbolesa de l'aigua, ja que remenem el fons i incrementem els sòlids en suspensió. També aportem restes de químics a l'aigua que portem a la pell, com les cremes solars, insecticides (antimosquits) o fongs microscòpics. Totes aquestes substàncies poden arribar a ser molt perjudicials per a la fauna, especialment per als amfibis, que poden acabar morint, ja que tenen una pell especialment sensible. Altres efectes nocius són la possibilitat que puguem aixafar ous i larves d'amfibis i altres animals.

També és especialment rellevant el fet que la sobrefreqüentació d'aquests ambients comporta que s'obrin nous camins, per exemple entre el bosc de ribera, augmentant l'erosió i la desestructuració del bosc. També pertorba permanentment el silenci i la tranquil·litat pròpia d'aquests espais. El més recomanable és no practicar mai el bany excepte a les zones habilitades.