Màlaga, 7 de febrer de 1937. José Martín Caña era un nen de vuit anys acabats de fer. Els havia complert quatre dies abans, malalt de xarampió amb febres molt altes, i aquell diumenge tot just començava a poder fer vida normal. Feia només un dia que havia sortit del llit, però la història que l'esperava era pitjor. Cap a les dues de la tarda, havent dinat, son pare va arribar i va dir a sa mare: "Joaquina, nos vamos, están entrando los moros, matando a mujeres, cortándoles los pechos." 

Màlaga estava caient en mans de les tropes franquistes i la veritat és que la família ja ho tenia tot a punt per marxar, inclosa la millor roba, "però la vam haver de llençar, no podíem caminar amb tot, el petit dels cinc germans l'havíem de portar en braços", explica el José. Ell, el tercer dels cinc, encara estava feble de la malaltia passada. La seua mare, embarassada. Anaven cap a Almeria, zona republicana.

Èxode massiu

Com ells, van sortir de Màlaga milers de persones. Es parla de 300.000, la majoria dones i nens, que anaven a peu, amb mules o rucs, per l'única carretera que comunicava amb Almeria, paral·lela a la costa. 200 quilòmetres de trajecte durant els quals eren bombardejats per aire per avions italians i alemanys i des del mar per bucs de guerra. Hi van morir unes 5.000 persones, en el que és la pitjor matança de tota la Guerra Civil, un episodi encara poc conegut. Al cap de 100 quilòmetres, la família va arribar a Motril. Allí hi havia un camió republicà, al qual es van afanyar a pujar, però de seguida els van advertir que només dones i nens. Amb el seu pare van quedar que es trobarien a Almeria. El camió anava tan atapeït que una nena es va asfixiar.

Un cop a Almeria, al seu pare ja no el van veure. Hi havia arribat dos dies abans, però va fer cap al front de guerra, no se sap si voluntàriament o mobilitzat per força. Al port hi havia un vaixell preparat per salpar cap a algun país sud-americà i la mare i els germans del José Martín hi estaven a punt d'embarcar. Semblava que podia acabar el malson, però just abans de pujar va aparèixer altra vegada l'aviació franquista i va tornar a bombardejar la població civil. Es van apagar els llums, la gent corrent espaordida per Almeria i el vaixell va arrencar i va marxar. La família, com tantes altres, es va quedar a terra, passant aquella nit de febrer en un parc, sota les palmeres. L'endemà, les autoritats els van fer pujar a un tren. No es podien quedar a Almeria, era massa perillós. El José, els seus germans i la seua mare començaven un nou trajecte per la costa, amunt fins a Tarragona, que acabaria a les Garrigues.

Ensurt a Alacant

Ells i la resta de refugiats anaven empalmant trens. Estant a l'estació d'Alacant esperant-ne un, va arribar un senyor amb cotxe -qui tenia cotxe a aquella època!- i es va adreçar a la mare, per parlar-li del més petit dels germans, "rubito, muy guapito", recorda el José. "¿Quiere que me lleve al niño, le dé de comer, lo bañe, lo arregle y duerma en una camita, que tengo uno como él?" La Joaquina, sense gaire esma i pensant en el millor per al seu fill, va dir: "Pues llévatelo." Va ser emportar-se'l aquell senyor i reaccionar ella. "Ay que me lo han robado, me han engañado, me han engañado", cridava plorant. Doncs no. Mitja hora abans que marxés el tren, va aparèixer aquell senyor amb el nen "como un palmito", diu el José, vestit, net i banyat. Quedaven bones persones. I van continuar el trajecte ferroviari, alimentant-se bàsicament de taronges. 

Destinació: els Omellons

El camí els va portar a les Borges Blanques. Catalunya s'havia convertit, des del començament de la guerra, en terra d'acollida per a tota la gent que es va veure obligada a abandonar casa seua. "Des del mateix juliol de 1936 fins al febrer de 1939 no es va deixar mai d'actuar, bé des del Comitè de Milícies Antifeixistes, bé des de la Generalitat en les diferents conselleries i els ajuntaments respectius, davant la constant arribada d'onades de gent procedent del front d'Aragó en una primera instància i de Madrid, Extremadura, País Basc i Andalusia, principalment", explica l'historiador Josep Rubió al llibre La Guerra Civil a les Garrigues (Pagès Editors).

Les actuacions més importants van ser entre l'octubre de 1936 i l'agost de 1937, període en què es va crear el Comitè Central d'Ajut als Refugiats (CCAR), ubicat a Barcelona, organisme que coordinava els comitès comarcals. El de les Garrigues era a les Borges Blanques, on hi havia el centre d'assistència als refugiats. I allí va ser on van fer cap el José i la seua família. Els van distribuir amb camions cap a diversos pobles de la comarca i a ells els va tocar anar als Omellons. Començava una nova etapa de la seua vida.

Dos anys de certa pau

Als Omellons, el comitè revolucionari que en aquella època governava el poble va adjudicar habitatge a cada família, moltes a casa Llorach, una de les més grans del poble. Al José, els seus germans i la seua mare els va tocar una casa al capdamunt del carrer Calvari, cal Campana. "El president del Comitè* es va portar molt bé, almenys amb nosaltres", explica el José, que només té paraules d'agraïment per a tothom amb qui va tractar en aquells dos anys. A la casa no hi vivia ningú, estava moblada i a les golfes fins i tot hi havia raïm, codony, ametlles, sacs de farina... "L'amo va vindre i va dir que tot per a nosaltres. El tracte va ser boníssim", recorda el José. Al cap de cinc mesos d'haver arribat, la mare va anar de part. Era una nena, la primera després de cinc nens, però les penúries del camí no van perdonar i va néixer morta.

Com uns més

Malgrat tot, José Martín estava encantat de viure als Omellons. Tenien de veïns, a la porta del costat, la família de cal Torrell. Miquel Gaya i la seua esposa Josepa se'ls emportaven al tros amb el carro, a collir ametlles, a fer llenya en una pineda, a les Borges o Arbeca a comprar arròs, tela, fil, espelmes... El padrí va fer la caixeta on van enterrar la germana morta. "Aquella família ens estimava com si fóssim els seus nens", explica el José, que recorda fins i tot el gos de la casa, "que sempre portava algun conill". Per edat i també per veïnatge, José es va fer molt amic d'un nen del poble, Mario Sans, de cal Calçó, amb qui jugava pertot arreu. Es pot dir que, dins les circumstàncies, va passar una temporada feliç. Tenien per menjar, gràcies a l'esforç institucional a favor dels refugiats i, val a dir-ho, de ciutadans com la família de cal Torrell, que els ajudaven. 

Implicació institucional

Als Omellons hi havia entre 50 i 60 persones refugiades i, com a altres pobles, l'Ajuntament vetllava per les seues necessitats. En un llibre de caixa del consistori de 1938 -facilitat per Jaume Salla- on figuren ingressos i despeses de l'època apareixen diversos conceptes relacionats amb aquesta acollida. Hi consten, per exemple, ingressos de 4.900 i 35.000 pessetes per part de la Generalitat "per als refugiats" i compres a una farmàcia de les Borges i al sindicat agrícola local per a aquesta nova població.

Com es pot suposar, el context de guerra i penúries per a tothom, i la vivència del desplaçament per als refugiats en concret, no era una bona experiència. Les malalties, sobretot, eren la principal amenaça. Als Omellons, per exemple, van morir quatre persones refugiades, tres de les quals consten al registre oficial i queden recollides al llibre de Rubió: una dona de 45 anys, també de Màlaga i amb quatre fills, a conseqüència d'un càncer de matriu; un nadó de 18 mesos, natural d'Oropesa (Toledo), mort per xarampió; i un altre nadó, de només un mes de vida, natural de Madrid, a conseqüència de l'atrèpsia (desnutrició i debilitat). A aquests cal afegir-hi la germana de José, que havia nascut morta. Malgrat tot, la guerra com a tal quedava lluny -el primer bombardeig a la comarca seria al cap d'un any, l'abril de 1938, i els dos que hi va haver als Omellons van ser el gener de 1939-, però José recorda els omellonencs que hi tenien familiars, com a cal Fernando. "Tenien dos fills al front** i van morir amb pocs dies de diferència un de l'altre", explica. Abans de ser mobilitzats, ell els havia vist cada dia i hi parlava.

Retrobament familiar

El José té bons records de l'estada, però els faltava una cosa: el pare. No n'havien sabut res més des que es van acomiadar a Motril, en plena fugida, fins que una senyora del poble, de cal Mercader, va donar l'avís. Ella llegia cada dia el diari, on sortia una llista de gent que buscava els seus familiars desapareguts. "Joaquina, ¡ha aparecido tu marido!", li va anar a dir corrent a la seua mare. El marit estava al front, entre Albacete i València, i al diari demanava per ells. Es van posar en contacte per carta i, finalment, amb un permís, ell va poder anar als Omellons i retrobar-se amb la dona i els fills. S'hi va estar uns vuit o deu dies. El José s'emociona al recordar-ho. Poc es pensaven que, aquella sí, seria l'última vegada que el veurien. Devia tindre uns 40 anys. Els va escriure l'última carta un mes abans d'acabar la guerra. "Si Franco s'apropa, vosaltres cap a França", els deia. La família creu que va morir els últims dies de la guerra, probablement afusellat.

Retirada

I, inexorablement, les tropes de Franco van arribar. El dia de Nadal de 1938 es trencava el front, que havia estat estable a Lleida des de l'abril, el 5 de gener de 1939 ocupaven les Borges i, al cap de tres dies, ocuparien els Omellons. I la família del José, com totes les altres refugiades i, probablement, més d'una del poble, va haver de tornar a fer les maletes i a caminar carretera amunt, altra vegada en ple hivern també, direcció a l'Espluga Calba. Marxaven juntament amb les tropes republicanes en retirada, que havien volat els dos ponts dels Omellons per dificultar el pas dels franquistes que venien darrere. José recorda que es van aixoplugar dos dies en una església, menjant naps amb aigua.

Dos anys més com a refugiats

Agafant camions i camionetes, van fer cap a Puigcerdà dins un tren de bestiar, sense sostre. Allí van creuar la frontera i els va acollir la Creu Roja Internacional. Van tenir més sort que els van fer cap als camps de concentració de les platges del Rosselló. Els van portar a La Rochelle, a 600 km, en una mena de colònia. Hi havia gent de tot arreu, asturians, bascos, catalans... als quals s'afegirien refugiats belgues i del nord de França amb l'esclat de la segona Guerra Mundial. 

Tenien menjar i tenien assistència mèdica, però la ciutat era un dels ports marítims més importants de França i, per tant, un punt estratègic en el conflicte bèl·lic que començaria aquell mateix 1939. La seua situació geogràfica va fer que aviat fos un objectiu claríssim per als nazis. L'armistici de Pétain amb els alemanys deixava La Rochelle sota el règim col·laboracionista de Vichy i l'endemà mateix de la signatura del pacte (juny de 1940) desembarcaven motocicletes alemanyes, camions, blindats i artilleria pesant. El 23 de juny, la bandera nazi ja onejava a l'Ajuntament. La Rochelle deixava de ser un lloc segur per als refugiats de l'Espanya republicana i, finalment, el José i la família van sortir-ne. Estaven disposats a tornar a la seua Màlaga natal, a un país ja dominat de ple pel franquisme. Els gendarmes que els van portar a la frontera d'Irun els deien "buf, allí hi ha uns guàrdies civils més dolents...". Els van tindre set dies dins de trens, asseguts en una banqueta. "Ens donaven un ranxo dolentíssim", recorda el José. Finalment, els van embarcar cap a diferents punts de l'Estat. 

Arribaven a la seua ciutat el 1941, quatre anys després d'haver-ne escapat. No van patir represàlies directes. Eren una família d'una mare i cinc nens, el pare ja no hi era, què podien fer? Això sí, els horts que tenia la família abans de marxar els els havien pres. I aquí comença una altra història que, per circumstàncies de la vida, portaria el José, la seua mare i un altre germà al País Basc, on ja es quedarien a viure, on ell s'acabaria casant i on van néixer les seues dues filles. La mare del José, la forta Joaquina, va morir el 1982, a l'edat de 84 anys, amb una salut de ferro.

80 anys després

Tot això avui ho sabem perquè el José sempre va tenir molt present la seua experiència als Omellons. La guerra i les vivències com a refugiat no van ser mai tabú a la família i els fets van ser sempre explicats i recordats amb les filles, la Maria i la Maria José. Ell deia que no es volia morir sense tornar a aquest poble de les Garrigues, a qui volia agrair el tracte rebut. Finalment, animat i acompanyat per elles, va venir l'octubre passat. Va ser posar els peus a la plaça i reconèixer-ho tot: el carrer Calvari, cal Campana, cal Torrell, els noms, tot. Havien passat 80 anys però l'experiència la tenia gravada com si fos ahir. Aquell dia, casualment, hi havia un enterrament al poble i tothom era a missa. El José i les filles hi van anar i es van donar a conèixer. Es van retrobar amb el Mario, el nen amb qui jugava de petit, van conèixer el Ramiro, nét de Miquel Gaya i Josefa Llort (cal Torrell) que se'ls emportaven al tros i a tot arreu. Amb la Josefa, la mare del José, s'hi havia continuat escrivint, ja instal·lada al País Basc.

La família va ser rebuda també a l'Ajuntament, on van signar al llibre de visites: "Mi madre, Joaquina Caña, y mis hermanos fuimos acogidos durante la Guerra Civil en este pueblo [...]. Durante los dos años que pasamos aquí fuimos tratados con tanto cariño y solidaridad que nunca lo he olvidado y transmitido a mis hijas y nietos. Mi más sincero agradecimiento a todo el pueblo y especialmente a la familia Torrell".

Últim adéu

El José i les filles van tornar als Omellons aquest mes de març. Es van retrobar amb gent del poble. Plovia una mica i van acabar fent rotllana dins de l'Ajuntament, on al José li brollaven altra vegada tots els records. Té present fins i tot les boteres pels gats, el paller on va caure un germà seu, la distribució de la casa on vivien, el munt d'ocells que sentia cantar... Al bar, les fotos que ara hi ha penjades de l'antiga bassa i dels rentadors també li fan vindre a la memòria com hi anaven a buscar aigua amb sillons i la seua mare rentant.

Aquesta vegada, a més, van poder saber on havia estat enterrada la germana nounada. La dona del Mario, la Julieta, ho havia esbrinat, i és que quan es van construir els nínxols al recinte es va canviar la porta de lloc i es van fer moviments de sepultures. Ella mateixa havia deixat al lloc un ram de flors i el José, amb les seues filles, va poder dir un últim adéu al nadó que va veure ja sense vida aquell 1937. Semblava que el temps, amb la pluja de primavera acabada d'estrenar, acompanyés la intensa concentració de sentiments. Uns sentiments que també afloren, d'impotència i incomprensió, quan veu la situació dels refugiats d'avui. "No m'entren al cap les barreres que els posen i el tracte inhumà que reben", diu.

Més de 3.700 refugiats a les Garrigues

La qüestió dels refugiats de la Guerra Civil a la comarca és un aspecte en què s'ha aprofundit poc. Al llibre La Guerra Civil a les Garrigues (Pagès editors, 2011), Josep Rubió fa esment a la poca informació disponible, que impedeix fer una anàlisi més acurada. L'historiador hi explica que entre el desembre de 1936 i l'agost de 1938, poc abans de l'atac franquista final a Catalunya, "el nombre de refugiats i evacuats a la comarca augmenta de forma inexorable i imparable". Es passa de 930 registrats en 16 municipis a 3.775, el 15% de la població total de les Garrigues -que aleshores incloïen Torregrossa-. En algunes ocasions hi va haver certa conflictivitat amb la població autòctona. La situació no era fàcil, més tenint en compte l'allotjament també de tropes que es movien a la rereguarda. Les precàries condicions de desplaçament i les males condicions alimentàries i higièniques en segons quins casos va fer dels refugiats un col·lectiu especialment vulnerable a malalties. 75 van morir per aquest motiu, dels quals 29 eren infants d'entre 0 i 2 anys. La majoria de víctimes moren l'any 1937, el de més èxode de gent cap a Catalunya. "L'arribada, de vegades, era tan llastimosa que poc es va poder fer per poder recuperar-los", explica Rubió.

(font: Josep Rubió)