MIQUEL ANDREU - Fa quatre anys de la publicació del teu últim poemari. Com definiries 'Verticalitat i delinqüència'?
MERITXELL CUCURELLA-JORBA - Com un artefacte poètic convuls i lleugerament excessiu que quan està a punt d'explotar s'atura i es repensa (ell mateix, l'artefacte) el sentit últim de la seva pròpia existència revoltada i deixa anar uns quants aforismes conclusius per tal que el lector i/o l'oïdor se'n vagin en pau. Com tots els meus llibres, té una estructura sòlida i, també com tots els meus llibres, deixa portes i finestres obertes perquè el significat darrer de cada poema no s'exhaureixi del tot.

M.A. - Què hi trobarem de nou? 
M.C. - Els poetes escrivim sempre un únic poema, que anem modificant amb lleugeres variacions. Aquesta afirmació sembla molt extrema perquè és certa. Passa el mateix amb els pintors o altres creadors. De seguida que veiem un Rothko o un Miró sabem que és un Rothko o un Miró. Hauria de passar el mateix amb l'obra dels poetes. Jo acostumo a escriure poemes d'amor, perquè l'amor ho mou tot. A Verticalitat i delinqüència hi ha poemes d'amor als cossos, d'amor a la vida, d'amor als fills, d'amor al paisatge. També estableixo un diàleg amb uns quants artistes. És una manera de recordar-los, de considerar-los importants per a mi. Per exemple, el poema El delit puja tot sol les escales és un homenatge doble a Joan Miró i a Lluís Arola Sanromà, dos poetes que també van exercir l'art plàstic. Som dos i u és un homenatge a Miquel Barceló i a un quadre que va destruir. Esbós i rastre va lligat a una intervenció artística que el 2016 Marc Sellarès va fer en el marc de Delicadeses. Roig encegador és un homenatge a l'ésser oníric que és el pintor Joan Ponç; m'hi emmirallo per una qüestió de paisatges pròxims (el Bruc/Pierola). Hi ha també homenatges a ciutats, com Barcelona o Porto, o una relectura en clau contemporània de grans poetes clàssics, perquè podem partir d'Ovidi, d'un text escrit en llatí, i arribar fins avui. 

M.A. - El postfaci de Biel Mesquida és també com un poema, no? 
M.C. - Exacte! És un text paragramàtic que va fent connexions elèctriques amb la meva poètica. Ha sigut un honor immens tenir la paraula d'un mestre poètic i existencial com Biel Mesquida rubricant el llibre.

M.A. - És la primera vegada que publiques amb Fonoll. Com ha anat? 
M.C. - Ha estat un regal. Hi ha d'haver una entesa amb els teus editors, un pacte de confiança, un respecte i, sobretot, una gran professionalitat que mai no s'interposi per sobre de res. Ha anat així. Ells ja feia temps que tenien ganes de treballar amb mi. Ara ha sigut el moment. I el resultat ha estat Verticalitat i delinqüència, un llibre escrit arreu i refet i corregit i revisat a les Garrigues i editat per una editorial de les Garrigues. Publicar amb Fonoll ha sigut jugar a casa. D'altra banda, ara mateix Fonoll està fent una tasca interessantíssima a tots els nivells: des de recuperació d'autors oblidats que mai no s'haurien d'haver oblidat (cas Joan Barceló) fins a descoberta de joves talents poètics, passant, evidentment, per la gràfica de l'editorial i també per la complicitat que generen a l'hora de distribuir els llibres.

M.A. - Has treballat molt amb editorials de fora de Barcelona. Va agafant pes la perifèria, dins del sector? 
M.C. - El centre i la perifèria sempre depenen del costat des d'on mirem. La poesia és perifèria, ha de ser-ho. La literatura que em causa sotrac habita la perifèria, sí.

M.A. - En quins altres fronts treballes? 
M.C. - Estic creant xarxa i unint artistes que crec que és interessant que s'uneixin. He estat fent un treball de recerca i d'exposició pública, a redós de la Fundació Joan Brossa, al voltant de l'obra i la figura de Josep Iglésias del Marquet (1932-1989). També he estat implicada en un grup de recerca de teatre i filosofia a l'Obrador de Filosofia de la Sala Beckett de Barcelona. He continuat col·laborant amb el grup indie Salvatge Cor, amb qui actuaré en el marc del Festival Poesia i +. He col·laborat en un llibre d'artista que porta per títol Paraules per engegar la màquina. I, en poc temps, he sigut part de dos documentals: Genolls nafrats (Clara Fontanet, dir.; 2021), al voltant de la poesia d'Alda Merini, i Llum i llibertat (Àngel Leiro, dir.; 2020), que fa unes setmanes es va presentar al Festival DocsBarcelona i que es pot veure a la plataforma Filmin.

M.A. - L'any passat vas guanyar el premi Màrius Torres. Què representa per a tu? 
M.C. - Un reconeixement a la meva obra. Però el que més em va emocionar va ser la reacció de les persones: des que es va donar la notícia, i durant les hores, els dies i les setmanes següents vaig rebre una quantitat enorme de felicitacions per totes les vies possibles (trucades, missatges, cartes, etc.) d'arreu dels Països Catalans. Em vaig sentir aclaparada. Va ser una reacció popular, pura i espontània que vaig viure plenament. Vaig pensar que el veritable premi era aquesta reacció.

M.A. - Enguany també publiques dues traduccions més d'autors italians.
M.C. - Sí, Casa aliena (Viena, 2021), de Silvio D'Arzo, i L'home que ha decidit estimar (Rata, 2021), de Roberto Camurri. Estic molt orgullosa d'aquestes dues traduccions i de l'equip humà amb què he treballat (editors, correctors, dissenyadors).

M.A. - I encara trauràs noves obres teves.
M.C. - Em falta publicar el llibre amb el qual vaig guanyar el Premi Màrius Torres, La volumetria del neguit, amb Pagès Editors.

M.A. - El 2022 descansaràs?

M.C. - No. I ara! Publicaré un altre llibre de poemes i tinc diversos projectes. Un poeta és com un pagès: no para mai.