MIQUEL ANDREU - Al pla de treball aprovat a l'última assemblea general d'Òmnium plana molt la idea de refer-se, de recuperar la iniciativa, de recompondre's. Toca pair la derrota?
ROSA M. CODINES - No diguis això! Res de derrota. Vam viure aquests 10 anys amb la il·lusió d'un horitzó de cel blau i ara estem amb els peus plens de fang, i caminar pel fang és pesat, i hi ha boira a l'horitzó, però derrotats no. Ens hem de ressituar tots, i Òmnium vol fer un procés de reflexió estratègic per sortir i rellançar-se. L'any 2012, amb el manifest de Santa Coloma de Gramenet, Òmnium va fer un gir, un punt i a part. Doncs ara és una mica el mateix, ressituar-se en un nou context.

M.A. - Un context marcat per la repressió política i per una gran crisi que s'augura.
R.C. - El lema d'Òmnium és llengua, cultura, país, i hi afegim cohesió social, que ningú es quedi enrere. En aquesta Covid inesperada, en aquesta història tan dura, Òmnium també vol ser actor. Un exemple és Llibreries Obertes, amb què es va injectar un milió d'euros al sector, o el projecte Lliures, amb Coop57 i Entitats Catalanes d'Acció Social (ECAS). Són iniciatives que es treballen de manera molt seriosa per a la cohesió social.

M.A. - Amb la dificultat afegida de no saber quan es podran tornar a fer mobilitzacions, de sortir al carrer, fer-se veure...
R.C. - La nostra memòria anual d'activitats era brutal. El nostre és carrer, places, actes, difusió, i això ens ha frenat. Però de tot se n'ha de treure coses positives. A la junta del Tarragonès s'ha optat per fer una mirada cap a dins, ens hem reubicat, reorganitzat i agafat més força per agafar embranzida. També feien falta moments per aturar-se i pensar.

M.A. - Tens la sensació que s'ha normalitzat que hi hagi presos polítics i exiliats?
R.C. - La por és gran, s'instal·la, no es pot obviar. I a tot el jovent que han agafat i jutjat els han volgut fer un escarment molt gran. La repressió ha destrossat vides també de gent jove, i ho pagarem car. Els estats ja saben el que fan, com han d'actuar per reprimir les minories, però moltíssima gent la veu, aquesta injustícia. No vull pensar que s'ha normalitzat, però la pandèmia tampoc no ho deixa visibilitzar tant.

M.A. - Veus un momentum o algun fet a la vista que reactivi el moviment?
R.C. - No. Jo veig que estem en aquest fang que et deia, en un moment d'impàs. Dins del temps històric, un any o 10 anys no són res, però és clar, hi estem immersos. S'han de fornir nous lideratges, que ens portaran a una acció superior, passant per una negociació inevitable, algun dia, amb aquest estat. Han de sortir nous líders, per mi hi ha massa partidisme.

M.A. - Una figura indiscutida és de la de Jordi Cuixart. L'hauran festejat, però es resisteix a sortir de la societat civil.
R.C. - I tant, és el nostre líder. Dependrà del que ell vulgui fer. I també et diré que l'equip de persones que l'acompanya, i que la gent no veu, poca broma.

M.A. - Un dels eixos d'Òmnium és la llengua. Tu has estat sempre en qüestions de normalització lingüística. Com veus la situació d'ara als centres d'ensenyament?
R.C. - Avui hi ha deixadesa i desídia. És evident que hem avançat respecte a quan jo anava a escola, a l'Espluga Calba, on aprenia en castellà i els llibres eren en castellà. Avui, per normativa, la llengua vehicular d'aprenentatge és la catalana, però sobre el terreny es relaxa i es van perdent espais. A les Garrigues o al Priorat no tenim problema, però al barri de Bonavista, de Tarragona, hi ha 25.000 persones, i a Tarragona el que se sent més és el castellà. Saber les dues llengües és una avantatge, un element de cohesió social, però que nois i noies que surten de secundària no puguin seguir una conversa en català és gravíssim, han passat per les nostres escoles des de P3.

M.A. - Heu tingut ocasió de comentar amb Cuixart la proximitat de l'Espluga i Fulleda, poble que ell freqüenta quan pot?
R.C. - Sí, és boníssim això. Al padrí de la Txell Bonet, que era un cul inquiet, jo l'havia conegut. És qui va portar el canó de l'Agustina d'Aragó, li van donar de l'exèrcit. En aquella època jo cantava a una coral de l'Espluga i vam anar a cantar a la inauguració del monument. Aquestes casualitats i aquesta proximitat ens han unit més.