Albert González - Quina particularitat tindran els estudis de Medicina que muntes per d'aquí a uns anys?
Montse Esquerda - Incorporarem el high tech, high touch.
A.G. - Què?
M.E. - Necessitem metges tècnicament ben preparats, i això qualsevol facultat ja ho fa. Nosaltres volem que també estiguin humanament formats.
A.G. - Què vol dir això últim?
M.E. - Que acompanyin les persones.
A.G. - I això no s'està fent?
M.E. - No prou. A mitjans del segle vint l'expectativa de vida es va gairebé triplicar. Aquest canvi tan gran ens va fer creure en la importància de la tècnica. Fins ara hem estat posant moltes expectatives en el fet que tot ho curarà la tècnica, però ara ja sabem que la tècnica no ho cura tot.
A.G. - I l'atenció humana cura?
M.E. - Hi ha un estudi bastant recent que diu que el pronòstic dels pacients amb càncer millora amb els metges més empàtics.
A.G. - Quina base científica té això?
M.E. - Si jo soc empàtica és més fàcil que tu, com a pacient, m'ho expliquis tot. L'empatia es desgranarà en un munt de coses. Per exemple, si hi ha confiança amb el metge, aquest podrà detectar més aviat qualsevol efecte secundari en una medicació i podrà respondre-hi. Volem metges que mirin els ulls al pacient.
A.G. - Un acte de compassió.
M.E. - Però no en el sentit cristià de la paraula. En parla el llibre Compassionomics, una demostració que als Estats Units utilitzen compassió i empatia com a sinònims i asseguren que és una eina que funciona.
A.G. - Un altre objectiu en els futurs estudis de Medicina és parlar més de la mort.
M.E. - Jo em vaig formar en Medicina, Pediatria i Psicologia, ningú ens va ensenyar mai sobre la mort com a experiència personal. Caldrà parlar de la pròpia mort dels estudiants. Si no estan ells treballats, no sabran respectar els desitjos dels pacients.
A.G. - La mort, la gran desapareguda. En som més conscients al món rural que a les ciutats?
M.E. - Anys enrere hi havia una societat que afrontava millor la mort, formava part del dia a dia. D'aquesta altra societat, encara en queda alguna cosa al món rural. Als pobles tenim l'exemple de les campanes quan toquen a morts, que sempre ens recorden que som mortals.
A.G. - I com es comunica la idea de la mort als infants?
M.E. - Fins a una certa edat, per als nens morir és anar-se'n a un altre lloc. No entenen la desaparició absoluta. El que hem d'intentar treballar és que aquest lloc sigui entès com un de molt llunyà, un que està fora de qualsevol lloc, on no es pot arribar.
A.G. - Millor no protegir-los obviant la mort fins que l'entenguin?
M.E. - Quan intentem sobreprotegir els nens, els desprotegim. Inventem eufemismes com el viatge o el son que no ajuden.
A.G. - Has treballat molt la salut mental de l'infant. Tenim patologies preocupants?
M.E. - N'hi ha que estaven augmentant i amb la pandèmia van petar.
A.G. - Quines?
M.E. - Sempre hem tingut nens amb TDA, hiperactivitat, dèficit d'atenció i, fins i tot, amb un grau d'autisme, alguns vinculats a la contaminació de microplàstics i disruptors. Però el més preocupant és l'augment de la depressió, l'ansietat i les autolesions.
A.G. - A què és degut?
M.E. - És multicausal. Un factor podria ser la influència de les xarxes socials i el fenomen de la imitació de conductes. Però també han canviat les relacions, les famílies... la societat en general ha canviat molt.
