MIQUEL ANDREU - Catalunya a banda, la teva vida no s'explica sense Suïssa. Com hi vas fer cap?
PERE BARRUFET - Primer hi va marxar el pare. Érem pagesos sense terra, pobres. La mare havia fet de criada a Barcelona per a una família d'origen suís i quan aquesta família se'n va anar a Suïssa, la mare els va demanar per alguna feina allà i en van trobar per al pare, que va marxar el 1962. Al cap de vuit mesos m'hi afegia jo. Vaig treballar mig any d'ajudant en hotel, després set anys a la fàbrica de plàstic on treballava el pare, després a una fàbrica de motocultors i a una impremta. Va ser complicat, era un xoc cultural per a mi, i l'idioma em costava, perquè era al cantó alemany, però l'italià feia com de llengua franca i sempre em vaig defensar millor amb italià. 

M.A. - L'estada també et devia servir per marxar de l'ofec franquista.
P.B. - De petit, malgrat l'ambient de por, en certa manera havia viscut la política. El pare havia sigut del POUM i ens parlava de la guerra. Ell tenia més clara la qüestió social que no la nacional, i jo a Suïssa vaig assumir més la nacional, a través de l'associació Casa Nostra, de catalans que vivien allà. 

M.A. - I a Suïssa vas conèixer la que seria la teva esposa.
P.B. - Sí, ella és gallega i vivia allà. Ens vam casar, vam tenir dos fills i vam fer vida allà. Vaig tornar a Juneda el 2004, amb 60 anys. Sempre he tingut la salut delicada, se m'havia fet malbé la vàlvula aòrtica i me la van canviar a Basilea. Em van donar mitja pensió i vaig tornar.

M.A. - Ets una persona implicada en lluites ecologistes, nacionals...
P.B. - Allà on he estat he procurat implicar-me. Quan treballava a la impremta em vaig fer del sindicat de les arts gràfiques, on hi havia gent molt polititzada. Tot i ser un país capitalista, Suïssa havia tingut un moviment obrer important.

M.A. - També vas estar una temporada a Israel?
P.B. - Sí, menys d'un mes. Vaig anar a treballar a un quibuts, l'estiu del 1964, a l'alta Galilea. Podem dir que era el socialisme real. Era molt interessant, hi havia igualtat de gènere, la criança era en col·lectivitat, la comunitat t'avançava diners pels estudis... A Catalunya, salvant les distàncies, les cooperatives havien nascut una mica amb aquest esperit. Per tot plegat, no soc sionista però sí semita, tinc predilecció pels jueus, gitanos, armenis, kurds, palestins, sicilians, sahrauís, els de Galeusca i indígenes, pobles tots ells maleïts i vexats.

M.A. - Molta gent t'associa a la bicicleta, sempre amunt i avall, també d'un poble a un altre, una opció que no és per manca de carnet de conduir ni de cotxe, sinó una aposta conscient. 
P.B. - Hi ha la qüestió ambiental, però també la de gaudi i salut, anar amb bicicleta m'agrada, en sóc un enamorat. A Suïssa ja hi anava, a Galícia no puc, que hi ha moltes pujades i baixades, però aquí és més pla. Ara el meu territori bàsicament és Juneda, Torregrossa i les Borges, on vaig quasi cada dia, però abans anava tres vegades per setmana a Lleida, i encara més sovint a Mollerussa. He tingut alguna caiguda seriosa, com l'any passat, que em vaig trencar cinc costelles i l'estèrnum i els amics em volien amagar la bici, però hi torno.

M.A. - En temes territorials, sempre has reivindicat el Baix Urgell com a comarca.
P.B. - Sí, però sobretot perquè a Juneda no es va fer cap consulta. És un problema que tenim com a país, que no es consulten les coses determinants. Que Juneda formés part de les Garrigues ho van decidir quatre, com a Torregrossa, que es va optar pel Pla d'Urgell sense tenir en compte l'opinió de la gent. Malgrat tot, el debat comarcalista, per mi, avui no és prioritari, ho és la independència de Catalunya. I que quedi clar que d'antigarriguenc no ho soc gens, me les estimo molt, les Garrigues, i abans de morir les vull conèixer més profundament.

M.A. - I ara te'n vas a viure a Galícia.
P.B. - Sí, és on viu la meva dona. Ella sempre ha anat i vingut aquí i jo he anat i vingut allà, però ella últimament no pot vindre i m'hi instal·laré. El comiat que em va fer la Banqueta va ser una sorpresa enorme i ho vull agrair a tots. Francament, no crec que em mereixi tots els elogis que em van fer.