NEREA NIUBÓ - Quants voluntariats has fet en total?
TERESA MATEU - Els meus primers voluntariats han sigut com a infermera, després o bé, per demanda, o bé, voluntàriament. El primer, a Etiòpia, va ser com unes pràctiques on vam contactar amb el pare Àngel, que treballa allà. És superdur perquè és una regió on hi ha moltíssima sida i moren moltes mares, els pares van a la guerra i són orfes la majoria de nens. Llavors, nosaltres ens fèiem càrrec dels nens. La majoria no parlaven ni anglès, ens enteníem com podíem.
N.N. - Sempre has tornat al mateix lloc?
T.M. - No, aquí no. Després, vaig anar a Ruanda, on no fa gaires anys hi va haver un genocidi i això encara es palpa. Allà la majoria de nens estaven desnodrits, el que fèiem era mesurar-los i pesar-los i els derivàvem a un centre perquè els donessin els aliments que calia. Més tard, vaig anar a Colòmbia, on l'ajuntament de Lleida tenia un agermanament. Vam organitzar la consulta del jovent, ja que hi havia molts embarassos no desitjats i malalties de transmissió sexual.
N.N. - Per què elegeixes Àfrica?
T.M. - Jo sempre dic que el meu cor està a Àfrica. Els meus avantpassats sembla que fossin d'Àfrica perquè la sintonia que he tingut amb ells no l'he tingut en cap lloc.
N.N. - Com ha sigut el fet d'exercir com a infermera aquí i el fet de fer-ho allà?
T.M. - Canvia moltíssim perquè aquí fas d'infermera i els pacients venen a casa teva, que és l'hospital on tens els recursos i tot per fer el que sigui. En canvi, allà no en tens cap de recurs, has de fer-ho sobre la marxa. El dia a dia t'ensenya amb l'experiència que tu tens, què és el que podries fer o si ho derives a algun metge. És un canvi de món i amb poques coses podries fer molt.
N.N. - Quan tornes aquí, com és el canvi i el fet de tornar a adaptar-te?
T.M. - És un xoc important. Al principi ho rebutges perquè veus que aquí la gent compra coses que no són necessàries i dius "mare meva, amb la gana que passen allí, medicaments que fan falta i tot..." Però arriba un moment que tornes a la roda del consumisme. És molt trist, però és el que hi ha.
N.N. - Quina bona experiència destaques que t'hagi marcat amb diferència? I alguna de dolenta?
T.M. - Una experiència que destaco, sobretot, la d'Etiòpia. És la que em va marcar més perquè els nens estaven al carrer, hi havia moltes guerres, les mares morien de sida, recollies els germans que estaven solets. Els nens al rebre'ns penjaven fulles de diaris a les parets de les seves "cases" simulant que eren quadres, per imitar-nos. Va ser molt fort. En canvi, la que vivim ara a Casamance és molt més gratificant perquè veus com tiren endavant i la gent pot treballar amb el que tu ajudes.
N.N. - El fet de ser dona t'ha influenciat allà?
T.M. - Hi ha situacions que als homes no els agraden gaire. El fet que agafem un grup de dones i vulguem formar-les, a ells els ofèn perquè es pensen que els menystenim. Però parlant amb ells sempre hi pactes una mica, i és quan ho entenen, però sí que és una societat masclista completament, com a Sud-amèrica.
N.N. - Com ha sigut el fet de viatjar en temps de pandèmia?
T.M. - L'any passat, a l'hospital, a mi em necessitaven, ja que hi havia moltes companyes malaltes i es necessitava personal. Aquest any, no estava gaire clar si podíem viatjar, al final ens van dir que sí. No he tingut cap problema ni por. Sí que allà hi ha menys protecció, però també m'he trobat que no hi ha tants contagiats. Potser a la capital, sí, però a la zona on érem nosaltres, com que no es mouen gaire, no. No hi ha hagut morts ni cap dificultat.
N.N. - Què és el que et motiva per fer voluntariats?
T.M. - Tota la vida m'ha motivat molt fer voluntariats. Jo penso que a la gent que realment ens agrada ja ens movem; ho busquem, preguntes, fas i, pel que sigui, ja ho trobes.
