MIQUEL ANDREU - Has fet un llibre sobre els grallers Marfulls, de les Borges, però és molt més que un llibre sobre grallers.
RAMON QUERALT - Em vaig anar embolicant amb el context local de l'època i, a partir d'aquí, amb el context general del que passava al país.
M.A. - Com van ser els 80 a les Borges?
R.Q. - És un moment de gran efervescència cívica i cultural, però també és quan les Borges perd posicions, passa de ciutat petita a poble gran i això genera un gran autoodi. L'Ateneu Garriguenc, de fet, nascut a principis dels 90, va sortir per lluitar contra això. Els anys 60 i 70 a les Borges van ser anys bons, com arreu del país; hi va haver emigració, sí, però també diverses iniciatives econòmiques que feien que les Borges mantingués una certa centralitat. El gran declivi ve als 80 i es tradueix en un autoodi bestial que va impregnar la gent jove. Tot i això, i en part per combatre-ho, van sorgir moltes entitats i iniciatives.
M.A. - Tornant als grallers, també s'insereixen en un moment de florada general.
R.Q. - El carrer passa a ser un espai de creació. Fins a finals dels 70, per fer qualsevol cosa al carrer necessitaves un permís del governador civil; quan això cau, comencen a aflorar iniciatives, i a partir del 1979 es repotencia molt, perquè els primers ajuntaments democràtics veuen que han de fer coses. La cultura popular, a més, acaba sent una via d'escapament per a molta gent rebotada amb l'autonomisme de la política institucional. Castells, gegants, grallers, diables, surten dels seus llocs tradicionals i s'escampen.
M.A. - Qui va impulsar la gralla aquí?
R.Q. - Hi havia hagut un primer intent del Grup Recerca el 1986, que no va fructificar, s'havia fet un contacte amb Joan Cornudella, de Juneda, que tenia al cap la idea de fer un grup de grallers comarcal, que tampoc va tirar endavant. Després sorgeix Albert Vilapinyó, que es va ajuntar amb Jordi Boldú i Josep Ramon Falcó, i tot va començar.
M.A. - Quin va ser el moment àlgid?
R.Q. - El 1994 es va apuntar nova gent, alguns ja amb estudis musicals, com Núria Vallés i Carme Farran, i això es va notar; a més, van esdevenir colla d'amics i van durar molt temps. Jo crec que, a nivell de qualitat, va ser la millor època, del 1997 al 2001.
M.A. - Suposo que moltes sortides anaven associades a trobades de gegants.
R.Q. - Bé, això és tot un tema. Històricament no estaven associats. Als anys 80, els grups de grallers no neixen per acompanyar gegants, sinó com un fet polític. Eren grups de socialització independentista; d'estelades només se'n veien en aquests espais. Als anys 90 sí que els grallers passen a ser una eina més vinculada als gegants. Es passa del fer país al fer poble.
M.A. - Proposes endreçar les diferents mostres de cultura popular que hi ha avui a les Borges; una mena de protocol. La pervivència passa per aquí?
R.Q. - Jo crec que sí. Ara és una suma de coses sense cap ordre, i només ho pot endreçar un expert (etnògraf, folklorista) que tingui una visió general i que sàpiga encaixar les expectatives i els recels lògics de cada grup. A la Trobada de Gegants, Grallers i Correfocs, per exemple, el valor és la quantitat, hi ha moltes colles, però li falta cos a nivell etnològic, elements únics i intransferibles; al capdavall, cultura popular és això.
M.A. - El llibre també parla del panorama graller al conjunt de les Garrigues.
R.Q. - Sí, i són un reflex de les dues vocacions que conviuen al món de la gralla als 80, la de la música tradicional de tota la vida, com seria el cas d'Arbeca o de la Granadella, en què l'instrument és el protagonista, l'afinació rigorosa, etc., i la més festiva i de grup d'animació que va proliferar.
