NEREA NIUBÓ - Et dediques com a cantant de professió o és més aviat una afició?
MONTSE SAFONT - Ara mateix és una afició. Sí que havia estat en alguna orquestra, en algun duo, però, des de la pandèmia, tothom no ens hem desfet oficialment, però sí. No hi ha bolos ni res i jo també ja tinc una edat. Sempre estàs cap aquí i cap allà, i ara vull estar més tranquil·la. A part, ara estic amb un grup de teatre i m'ho passo molt més bé.
N.N. - Com vas iniciar-te en el món de la música?
M.S. - Vaig començar a l'abadia d'Arbeca. Primer estava a la coral infantil i després a la d'adults. Per l'altre costat, de joveneta vaig estar a un col·legi de monges de Montserrat on t'ensenyaven el secretariat. Les hores d'esbarjo eren avorrides i una monja molt progre se li va acudir de pujar una noia que tocava la guitarra. Allò va ser un abans i un després a la meva vida. Has de pensar que, si mai hi ha perill que m'enganxi el dit, no penso que em farà mal el dit, penso que no podré tocar la guitarra.
N.N. - Si no m'equivoco, ets pagesa també.
M.S. - Sí, soc ramadera. Tinc una granja de vedelles, no de vedells, eh, de vedelles. Només femelles. [riu]
N.N. - Com ho fas per compaginar-t'ho?
M.S. - A les vedelles hi dediques una estona al dia, però no ocupa, perquè no en tinc molts. Jo treballo només per a una sola carnisseria de Mollerussa. Hi vaig una estona al matí i una estona a la tarda i ja està, tinc temps per a fer coses.
N.N. - Dins de quin estil de música et sols moure?
M.S. - La noia amb qui vaig començar ens ensenyava en aquella època música dels Esquirols i del Lluís Llach. A mi el Lluís Llach sempre m'ha entusiasmat, és el meu ídol, trobo que les seves cançons són poesia. També m'agrada el Raimon, la Maria del Mar Bonet, Els Pets, Sopa de Cabra, Sau i Lax'n'busto. M'agrada la música catalana perquè soc molt independentista, si es pot dir. Tot el que sigui música reivindicativa, m'hi apunto.
N.N. - En què t'inspires a l'hora d'elegir les cançons? Són sempre reivindicatives?
M.S. - No, perquè, per exemple, del disc de la Marató n'hi ha de romàntiques, de canyeres, etc. Si l'escolto i m'enganxa, m'agafa ganes d'aprendre-la.
N.N. - Com creus que influeix el fet de cantar en català?
M.S. - A molta gent, el sol fet d'anar a sentir cantar en català els crida més, els agrada escoltar cançons que ja coneixen en català i perquè estimem la nostra llengua i ens agrada conservar l'acte de cantar-hi.
N.N. - Has fet alguna actuació durant la pandèmia?
M.S. - El primer any que no es podia fer res, a la plaça del Toll, a l'aire lliure, vaig tocar jo sola cançons reivindicatives per a l'11 de setembre. No es podia fer res, ni anar a manifestacions. També vam fer La Marató, on vaig tocar un parell de cançons, però res més.
N.N. - Com has viscut el ser cantant dona?
M.S. - Jo sempre m'he sentit respectada, valorada i fins i tot, a vegades, et paren més atenció i et volen afavorir. Però això tampoc és, només m'he queixat en aquest sentit. Podem fer tots el mateix.
N.N. - I al món de la pagesia?
M.S. - A les granges hi ha molta feina física i ho tenen mecanitzat, però jo no. Les dones cada vegada estem en més àmbits i abastem més feines. Per exemple, gent que ha vingut a carregar fem a la granja quan et veuen que agafes la pala i fas, et miren amb respecte, inclús s'esforcen més [riu]. Jo al meu món laboral sempre m'he sentit respectada i ben considerada.
N.N. - Què t'aporta la música, Montse?
M.S. - Bf... mira, tot. Primer, és la meva família, després, els meus amics i, en acabat, la guitarra i la música. És el meu hobby i jo crec que les persones el que ens identifica és el hobby o hobbies que tenim. És el que a tu et fa feliç, no? I a mi em fa feliç la guitarra i la música.
