Mariona Forcat - Com i quan vas decidir formar-te com a intèrpret de llengua de signes?
Júlia Montanyà - Una mica per casualitat. El primer contacte el vaig tenir amb la carrera de magisteri d'educació especial, on ens van fer una mica d'introducció de cada discapacitat. Quan vaig acabar, començar a treballar com a professora no era fàcil i em vaig apuntar a un curset de l'atur de llengua de signes. Me'n vaig enamorar tant, que em van recomanar fer el cicle formatiu de grau superior. 

M.F. - Coneixies alguna persona amb sordesa abans?
J.M. - No. Havia estat en algun concert del grup de rumba Ambaparà i em cridava molt l'atenció el fet que cantessin les cançons també en llengua de signes. De fet, la cantant va acabar sent la meua professora i la culpable de que estigui enamorada de la llengua de signes i del petit poble que formen les persones sordes. 

M.F. - Un petit poble?
J.M. - Sí. Jo ho defineixo així perquè tenen una cultura pròpia i, sense conèixer la seua llengua, és difícil apropar-t'hi. Tenen els seus acudits, els seus propis refranys... Una cultura i, segons el meu parer, pel que he conegut, força tancada. Però quina cultura no es tanca en una societat on no hi té lloc? 

M.F. - Els intèrprets sou l'enllaç... Un s'hi pot dedicar?
J.M. - És molt difícil. A Lleida hi ha una associació de persones sordes. Quan hi vaig fer les pràctiques, només hi havia una intèrpret contractada a mitja jornada. Eren uns 80 socis. Mentre la llei de la llengua de signes catalana no es compleixi, poques oportunitats de treballar d'això hi haurà. 

M.F. - Què diu la llei?
J.M. - Que la llengua de signes catalana és una llengua més i que, per tant, les persones que la coneixen tenen el mateix dret a parlar-la com qualsevol altra. Per tant, tenen dret a comunicar-se amb aquesta llengua a qualsevol lloc públic o d'atenció al públic: als bancs, al metge, a l'escola... I això no passa. 

M.F. - Tenir intèrprets disponibles a tots els llocs d'atenció al públic seria l'ideal?
J.M. - L'ideal, per tal de facilitar la vida al màxim a les persones amb sordesa, seria que la llengua de signes fos un complement de formació en moltes professions. No cal que tots els banquers o metges sàpiguen llengua de signes, però una representació sí que hi hauria de ser. Perquè si no, el que passa és que sempre han de dependre de familiars no sords o contractar un intèrpret. 

M.F. - I pagar-lo de la butxaca...
J.M. - Correcte. I no té cap sentit. Oi que no ens imaginem que una persona que va en cadira de rodes hagi de pagar les obres perquè pugui pujar a una vorera o accedir a un parc? Doncs les persones sordes a cada segon s'han d'enfrontar a la seua barrera: la de la comunicació.

M.F. - És que si no n'hi ha ni a les escoles...
J.M. - A Barcelona sí que hi ha algunes escoles que ofereixen un programa bilingüe -a l'aula hi ha dos professors: un que parla en llengua oral i un que parla en llengua de signes. Però en tota la província de Lleida no hi ha cap escola que ho ofereixi. És clar, moltes famílies han portat els seus fills cap a Barcelona... 

M.F. - El que sí que has pogut fer són col·laboracions en actes, com als Camins d'Or Líquid. Va ser per iniciativa teua?
J.M. - Meua i d'una amiga. Jo ja havia fet el mateix acte, el d'explicar com és una cabana de volta, en llengua oral i vam tenir la idea de fer-ho també amb llengua de signes. Gràcies a això i a la promoció que en van fer, hem pogut acostar una cosa tan nostra, com l'oli, a les persones sordes i és tan fàcil com posar algú que ho sàpiga fer. Fa falta molta difusió d'aquesta llengua. 

M.F. - Tu ets intèrpret de llengua de signes en català. Molta gent no sap que hi ha diferents llengües de signes. 
J.M. - És una de les coses que mostra el gran desconeixement. De fet, primer has de superar que es digui que es un llenguatge i no una llengua i després costa de fer entendre que estàs parlant en català. Un sord dels EUA et podrà entendre, però per l'expressió facial, que és un 80%. Però no pels signes que fas anar. Molts signes són de creació cultural. Per exemple, en la llengua de signes catalana la tomata s'interpreta amb el gest de sucar pa amb tomada. En canvi, en castellà, es fa un gest com si et posessis un nas de pallasso, referint-se a la frase feta tener la nariz como un tomate.