XAVIER FRANCH - Com es preveu aquest estiu a nivell de concerts?
ROBERT GIBERT - Ha sigut un boom. En temps normals vas complint calendari durant l'any...
JOAN GIBERT - Aquest any s'han tret les mascaretes, s'han tret les restriccions... Farem uns 20 o 25 concerts.
ROBERT GIBERT - De juny a setembre i octubre és la temporada més forta.
X.F. - Heu tocat per tot Catalunya, a Andorra, al País Valencià i l'Aragó. Teniu la impressió que la gent coneix l'Anònima?
R.G. - No gaire.
J.G. - Jo em penso que sona més a fora que aquí. Potser és dels llocs que hem treballat menys, a les Garrigues. Hem treballat més a fora que aquí a casa.
X.F. - Quan vau començar a fer música?
J.G. - Teníem 13 anys el Robert i 14, jo.
R.G. - Anàvem tots a música aquí al poble. Tot i que ma mare m'hi portava per l'orella. Jo no hi volia anar, no m'agradava. M'estimava més anar a voltar amb la bicicleta o anar a jugar a futbol. Pujava en Lluís Payà, un professor de Lleida. Un dia ens vam engrescar i vam dir que podríem fer un grup. La primera formació va ser en un carnaval aquí a la Granadella, com a Baldrakes.
X.F. - A partir d'aquí, vau enllaçar altres grups i propostes musicals?
J.G. - La base, l'Emili Llauradó, el Robert i jo hi hem estat des del principi. El 1986 vam canviar el nom per Titanic's, i ja va ser una orquestra.
R.G. - Ens vam anar engrescant i engrescant. En aquesta època treballàvem molt, hi havia mesos d'agost que fèiem 20 concerts, i ara els fem durant l'any.
X.F. - És pels ajuntaments, que contracten menys, o perquè heu afluixat el ritme?
R.G. - Tots tenim feina, i no vivim d'això, però més feina la podríem fer. Podríem treballar tots els caps de setmana.
J.G. - Venim de la pandèmia també, que ha costat molt. Ara sembla que torna a reviscolar una miqueteta.
X.F. - Què va ser Sinestèsia?
R.G. - Va ser un canvi. Érem joves i estàvem farts de fer ball. Vam pensar de fer música pròpia. I vam fer rock en català.
J.G. - Era el boom del rock en català.
R.G. - Va anar molt bé, però va durar poc. En aquells temps, et prometien molt. Ens vam fer un fart de treballar, i no vam tocar tot el que hauríem volgut. Vam tocar amb els Lax'n'Busto, amb els Sangratït, amb l'Elèctrica Dharma, però la cosa es va anar estancant una mica. I vam fer un pensament de fer una orquestra.
J.G. - Va durar quatre anys, del 1992 al 1996. I després apareix l'Anònima.
X.F. - Com ha canviat el fet de pujar a l'escenari?
J.G. - Ha canviat tot! La tecnologia... Avui tot el material que portes és molt.
R.G. - Ha canviat per bé i per malament. Avui en dia no et tracten ni bé ni malament, simplement no et tracten. De joves, t'asseies a la taula a fer el sopar de festa major i t'assentaves amb l'alcalde, amb la guàrdia civil, amb el capellà del poble. Amb les autoritats (riu). Ara arribes al poble, i no és a tots així, però de vegades sembla mentida que puguin llogar artistes. S'ha perdut una mica el respecte, el caliuet que hi havia abans.
X.F. - I a nivell d'energia per pujar a l'escenari? Teniu la mateixa?
R.G. - Sí, perquè ha canviat molt la manera de treballar també. El fet de professionalitzar-nos ha fet que portem un equip de gent, que munten l'escenari. Nosaltres arribem, provem i toquem. Abans anàvem amb la furgoneta amb tots els trastes. L'edat hi és, i hi ha pobles més agraïts que d'altres, però és una feina agraïda perquè allí on vas tothom està content i tothom va mudat.
X.F. - Com prepareu el repertori?
J.G. - No es veu tota la feina fosca que hi ha. Quan més assagem és d'octubre i novembre a l'abril i maig, excepte Nadal. Estàs més parat.
X.F. - Quin tema no faltarà aquest estiu al vostre repertori?
J.G. - Coincidim en dos medleys, una sèrie de cançons o parts de cançons barrejades. Tenim un medley festiu amb temes del Chaval de la Peca, de Raphael i de Raffaella Carrà, que agafant les seves inicials anomenem ChaRaRa. L'altre medley és de Queen, amb quatre dels seus grans èxits.
