MIQUEL ANDREU - Abans de publicar les vinyetes al 'Som', dibuixaves?
RAÜL PERUCHO - Sempre he dibuixat, de petit ja ho feia. Vaig anar a classes de pintura, però no era el meu, a mi sempre m'ha agradat dibuixar ninos. Tots els llibres del col·legi els tenia plens de ninos, fins i tot els lloms. M'avorria, ves [riu]. A l'institut vam publicar un fanzín, titulat Vòmit, i com que faltava material hi vam posar moltes coses que jo ja tenia fetes, com un còmic sobre el meu conill porquí, que es deia Tilo. M'entretenia fent còmics així, en format tires.

M.A. - D'on sorgeix el personatge Pako Pera?
R.P. - Havia de crear un personatge lligat a la terra. Primer li volia posar el nom d'una cançó del grup de rock rural Tse-Tsé, de les Borges, i ho vaig parlar amb ells, però l'endemà em vaig decidir per Pako Pera. 

M.A. - Com definiries el Pako Pera?
R.P. - Com un pagès de les Garrigues, de regadiu i de secà. Te'l pots trobar a tot arreu de les comarques de Ponent, a cada poble hi ha un Pako Pera; si vas al bar segur que te'n trobes un. 

M.A. - Diria que no has faltat mai a la cita quinzenal, encara que haguessis d'enviar la vinyeta des d'altres països on eres.
R.P. - Sempre m'emporto els bolis. El més rocambolesc era abans que internet es generalitzés; posar quatre o cinc pakos pera en un sobre, un segell i enviar-ho des de Panamà, Costa Rica o on fos. I amb internet, ara perquè hi ha els mòbils, però abans havies de buscar locutoris, escanejar-ho, no t'entenien... En tot cas, sempre ha arribat. Que recordi, en 20 anys he fallat un parell de vegades.

M.A. - Fer una sola vinyeta t'obliga a concentrar el missatge, a haver de dir-ho tot amb una sola escena. 
R.P. - Per a mi és un repte, i si pot ser sense mots, millor. Si amb una imatge no cal explicar res, perfecte. Altres vegades has de posar globus de diàlegs, però també té gràcia; depèn del que vulguis explicar. També és un repte adaptar-me a les notícies que surten al periòdic, per a mi és una motivació i, si pot ser, intento fusionar-ne dues en una vinyeta.

M.A. - La tècnica també és característica, en blanc i negre, etc. Com fas els dibuixos, amb retolador?
R.P. - Dibuixo amb llapis i retolador a sobre. M'agrada treballar a mà, carbonitzar, llapis negre, rectificar ombres... Fer anar l'ordinador el mínim possible.

M.A. - El 2013 vau fer una exposició a Lleida, junt amb el Jordi Calvís de les Borges, i el Joan Teixidó de Juneda.
R.P. - Sí, ho coordinava l'Ermengol. Teníem un plafó cadascun. Em va sobtar una mica, igual que l'entrevista aquesta, i el llibre; no m'ho esperava i estic molt content. Tindre l'oportunitat de veure impresa una cosa que fas amb carinyo és molt; la faria igualment, però veure-ho publicat és l'hòstia.

M.A. - Alguna vinyeta t'ha portat problemes de gent que s'hagi enfadat?
R.P. - S'ha enfadat bastanta gent, cooperatives, polítics... Però a les meves orelles tampoc no arriba tot; me n'assabento pels altres. No t'ho has de prendre a pit, un dia toca a un i un altre dia toca a un altre, jo no tinc res contra ningú, al contrari, però coi, d'algú ens n'hem d'enfotre, no? La vida, al final, és un carnaval.

M.A. - També et deus trobar vegades que les notícies no t'inspiren. Com te'n surts? 
R.P. - Hi ha dies que la vinyeta té més gràcia i altres que menys, però normalment, quan em poso amb el paper en blanc i el llapis a la mà, m'acaba sortint, intentes relacionar coses, hi adaptes un acudit que potser no hi té res a veure, etc. També t'inspires en comentaris, en amics, familiars...

M.A. - Com evolucionarà el Pako Pera els pròxims anys?
R.P. - El Pako no canviarà mai. Depèn de les notícies, també, però és que aquí tampoc no canvien gaire. Costa molt, per exemple, fer cada any un acudit per la Fira de l'Oli. D'altra banda, trobo que falten ninotaires, falta la joventut. Hi hauria d'haver un relleu generacional.