XAVIER FRANCH - Quan vas començar a pintar?
RICARD CHIC - Fa relativament poc, un parell d'anys. Va començar com un joc i em va enganxar molt. Vaig veure que tenia molt a dir. Contínuament estic pintant, pensant imatges i investigant.
X.F. - Ets autodidacta?
R.C. - Els autodidactes no existeixen, soc un autoinstruït. Tens internet, tens vídeos a YouTube, tens llibres. Tu mateix t'instrueixes. I jugo molt amb pintar a base de prova i error.
X.F. - Mirant les teves obres, sembla que has passat d'una obra més abstracta a una més figurativa, on es reconeixen cossos, cares, ulls i expressions.
R.C. - Podria ser. Vas experimentant... Tiro cap a les imatges que em criden l'atenció, o coses que se m'acudeixen. O jo mateix em poso reptes de cara a dibuixar... Em sembla molt interessant la condició humana. Sempre m'ha cridat molt l'atenció i m'ha semblat inspiradora. I no sempre és agradable.
X.F. - Són cares i expressions reals, d'amics i veïns, o surten de la imaginació?
R.C. - Normalment m'inspiro en fotografies dels anys setanta. No, mai pinto ningú concret. Si mai s'assembla massa a alguna cosa, ho deformo. No m'agrada que es reconegui la persona.
X.F. - A nivell de paleta, utilitzes uns colors més aviat foscos.
R.C. - Sí, tampoc és planejat. M'agraden molt els marrons, els ocres i els negres en aquest moment. Vaig evolucionant.
X.F. - Vas exposar a la llibreria Caselles. Tens altres exposicions preparades?
R.C. - Fer una exposició està bé com a experiència perquè classifiques la teva feina. De tot el que has fet, en fas una tria. Però, realment, tinc els meus dubtes que serveixin. Pintar, ho faig per mi. Venc obres, però l'objectiu final no és exposar aquí o allí. Faré exposicions, tinc algun projecte, però també ho he de veure clar.
X.F. - Et refereixes a la teva pintura com a 'art brut', un concepte que ha anat lligat a la pintura de persones amb problemes de salut mental o autodidactisme... En quin sentit el fas servir?
R.C. - Sí, lliga amb la pintura dels malalts mentals. Jo em refereixo al fet de no tenir formació, d'expressar-te com tu creus. Amb els materials que tens, fas. He tingut alguna vegada la temptació d'anar a algú perquè me n'ensenyi, però per sort no ho he fet. Igual que els nens pinten, podem pintar els adults. El que passa és que quan som nens ho fem amb naturalitat i quan ens fem grans ens n'oblidem, perquè pensem que no és perfecte. A un nen li és igual la perspectiva, els colors... Quan ets gran i ho fas així, et dona molta llibertat.
X.F. - Ha ajudat o influenciat la música en el teu vessant pictòric?
R.C. - Jo quan pinto no escolto música clàssica, escolto jazz, rock and roll... Són dos mons diferents. La música és la meva feina, és la meva professió. La pintura, la part més artística.
X.F. - Utilitzes i et sents còmode amb l'etiqueta d'artista?
R.C. - No, de fet jo no considero ni que sigui pintor. Jo em dic que soc un pintador. Pinto coses, però no em considero un pintor. Pintor és gent que té una formació, que té una trajectòria coherent. Per a mi la pintura és un joc.
X.F. - I la fotografia, ha influït en la teva activitat de pintor, o pintador, avui en dia?
R.C. - Sempre he fet moltes fotografies. Hi veig una evolució natural de la fotografia a la pintura. Les imatges sempre m'han interessat molt. Tot el relacionat amb les belles arts.
X.F. - Publiques totes les pintures a Instagram. Com d'important és la difusió?
R.C. - Em serveix també de registre. A vegades trobo una obra i no sé quan la vaig fer. La busco a Instagram i em serveix per catalogar.
X.F. - Has rebut comentaris i crítiques?
R.C. - Hi ha gent a qui el que faig li toca. També entenc que el que faig no agrada. A la gent li agrada el realisme i el fotorealisme. Tampoc és un art decoratiu. Jo busco una altra cosa.
