XAVIER FRANCH. - M'havien parlat de vos.
RAFAEL RUÉ - T'han degut dir: "Aquest és un setciències. Ho ha tocat tot i és a tot arreu". M'ha agradat la pintura (pintar no, mai). Ja em ve de petit. M'ha agradat la lectura, també de petit. Durant alguns anys vaig ser el lector número u de les Borges! I ara encara llegeixo. Però ja no hi vaig a les Borges, em vaig deixar caducar el carnet de conduir. 

X.F. - Amb noranta anys ja no fa falta, oi?
R.R. - Sí que em faria falta. Poder arribar a les Borges o Vinaixa. A Vinaixa per anar a agafar el tren i a les Borges pel que sigui. Per anar al supermercat, a la biblioteca, o si convé comprar alguna cosa. 

X.F. - Tornant a les aficions, d'on li ve aquesta fal·lera per la lectura?
R.R. - Jo me'n recordo que quan anava al col·legi, al temps de la República, van posar biblioteques a tots els pobles. Al col·legi hi havia una biblioteca. I es veu que quan era petit ja em fixava molt en les coses.

X.F. - Quan comença a fer de carter?
R.R. - A casa teníem cotxes de línia, teníem camions i teníem taxis. Als 14 anys ja conduïa. I el 1953, quan tenia 23 anys, ja em van donar el carnet. Llavors, vaig començar a portar gent. Anava a l'estació de tren de Vinaixa a buscar gent, a Montblanc a portar noies a una fàbrica, l'equip de futbol de les Borges, tots els viatges que fessin falta. Aquell mateix any vaig començar a fer de carter.      

X.F. - Com era la rutina?
R.R. - Anava a Vinaixa a buscar les cartes. Primer arribaven amb tren, després amb autobús i més tard amb una furgoneta. I tornava amb les cartes de l'Albi i de Cervià. Ho fèiem tots els de casa. El primer sou de carter eren 2.000 pessetes a l'any! Jo sempre vaig ser un carter molt carter, m'agradava.  

X.F. - Què vol dir "molt carter"?
R.R. - Jo sempre deia que ens llogaven perquè les cartes arribessin a puesto. No n'hem de retornar mai cap, de carta. Jo era molt complidor. Sempre les feia arribar i no portava mai una carta equivocada de casa. La gent són molt punyeteros. Si els portes una carta que no és, el primer que fan és obrir-la. I si és d'un banc, encara més. 

X.F. - Coneixia els secrets de la gent?
R.R. - Ho sabies tot! Jo no vaig obrir mai cap carta, però sabies tot el del poble. Fins i tot hi havia nois que els vaig guardar cartes a casa meva, perquè no volien que els l'entregués a casa seva. 

X.F. - S'ha de saber guardar secrets?
R.R. - Sí, sí... De cada casa en podria fer un llibre. Sé que aquella casa es feien amb l'altra, aquells altres estaven renyits. L'altre que havia tingut un fill... Com que no he tingut mai dona, tampoc li he pogut explicar a ella, sinó, potser sí que ho hauria fet. 

X.F. - Arribaven cartes de tot arreu?
R.R. - Sí, i hi havia confusions. Una vegada va arribar una carta de l'Índia que anava a Ceuta. Venien moltes cartes de Cervera, de la Sénia, de Cervi, de Tírvia. I, de Cerveres, jo que tinc el Callejero de tota Espanya, n'hi ha a casi totes les províncies!  

X.F. - Calia ser viu! Se sabia també les cases de cada poble?
R.R. - Sabia els cognoms del Vilosell, de la Pobla de Cérvoles, de Vinaixa, de l'Albi i de Cervià. El poble on hi ha més cognoms iguals de la província de Lleida és Arbeca.  

X.F. - Com es diuen?
R.R. - A la guia telefònica hi havia 89 Sans. Un Farré, de les Borges; un Solé,  de Tàrrega; un Barrufet, de Juneda; al Vilosell estava molt barrejat; a l'Albi, Moragues i Cunilleres tots. Avui, encara agafo la guia telefònica i m'hi entretinc.  

X.F. - Quines aficions més ha tingut?
R.R. - A mi m'agrada molt el jazz. I tinc molts vinils. Ara voldria trobar alguna persona, home o dona, que li agradés. Podríem fer una sessió aquí, o baixaria jo a les Borges, o aniríem a escoltar un concert. Però no trobo a ningú. 

X.F. - Què ens falta descobrir?
R.R. - La mecànica també m'agrada molt. Sempre que m'ha interessat una cosa, m'hi he fotut!