MIQUEL ANDREU - Amb quina motivació neix el projecte "Català per la inclusió"?
LARA COSTAFREDA - Quan una persona arriba a Catalunya, té dues necessitats, les mateixes que tindries tu si anessis a viure a un altre país, que són solucionar tot el tema de papers (i això vol dir habitatge, feina, regularització, tota la burocràcia que et sobrepassa) i l'altra és la llengua, una pregunta que tothom fa. I en aquests anys ens hem trobat que és pràcticament impossible apuntar-se a cursos de català. Si hi sumes que moltes gestions són en castellà i que molta gent s'adreça en castellà als migrants només pels trets físics, molts acaben aprenent castellà sense haver-ho decidit inicialment. I teníem la inquietud de fer alguna cosa en aquest sentit. Quan vaig tornar a viure a Sudanell, també va arribar una família marroquina a viure al costat de casa. Vaig anar a presentar-m'hi com a veïna i a preguntar si necessitaven alguna cosa i em van dir "sí, apuntar-nos a cursos de català". Semblava fàcil però va resultar impossible, no ho vam aconseguir.

M.A. - Per què? 
L.C. - Perquè el Consorci per a la Normalització Lingüística està pensat com si fos una escola d'idiomes. Té dues línies: una, un curs de 90 hores de català que serveix, a nivell burocràtic, per demostrar arrelament de cara a la regularització, i una altra línia per als que volen ser professors de català. No hi ha una línia en què la llengua sigui un vehicle per incloure la gent, i un idioma s'aprèn practicant-lo. Tothom ha fet no sé quants anys d'anglès a l'escola i ningú el parla bé, no? Per als cursos de 90 hores, a més, només obren convocatòria dues vegades a l'any i les places són superlimitades. Aquella família, i tantes altres, no es podien apuntar fins al cap de sis mesos, però la necessitat era immediata i volien començar a aprendre català ja. Malgrat el prejudici que tenim que no el volen aprendre, la realitat, en general, és la contrària. Total, que la Houria em va dir "i si fem una crida al poble? Potser hi ha més gent que es vol apuntar". Vam fer una xerrada i va vindre quasi tota la població migrant, i es van apuntar tots. I ens hi vam posar. Quasi tots els qui s'hi van apuntar, avui, dos anys després, continuen aprenent català, l'intenten parlar, se'l senten propi i el defensen. Necessitem crear vincles, perquè això ens salvarà la llengua i ens permetrà viure en un poble on la gent no s'odiï amb el veí per no sé ben bé el què. 

M.A. - Ha propiciat algun canvi d'actitud, el projecte, en els veïns autòctons? 
L.C. - Una part ha canviat en positiu, sí, però aquell que ja veia amb recel la immigració l'hi continua veient, fins i tot sumant-hi nous arguments sense gaire solidesa o directament invencions. Un dels eixos del projecte és la participació de gent del poble dins de l'aula, n'hi ha que hi van cada dia i n'hi ha que hi van una vegada al mes, però ja és un primer pas per al vincle, perquè després quan vagin als actes culturals que es fan al poble o es trobin la gent pel carrer ja puguin saludar a algú, almenys. Doncs d'aquestes persones del poble, al principi eren 15 i ara ja són quasi 40. Això és molt positiu, però és una majoria silenciosa, no fa soroll ni escarafalls.

M.A. - Hi ha una percepció diferent de l'immigrant segons el país d'origen? 
L.C. - Sí, i entre ells també. Als anys 90, el discurs antiimmigració estava focalitzat en el "ens trauran la feina", i ara ho està en el "ens trauran la nostra cultura i la nostra identitat". Per això és important fer del català una eina de cohesió. I en aquest marc del discurs de l'extrema dreta, la població musulmana és la més assenyalada. A l'aula, en canvi, les dones musulmanes són les més implicades.

M.A. - Quin rol juga la canalla, els fills d'aquesta primera generació, ja nascuts i escolaritzats aquí? 
L.C. - Moltes dones que s'havien apuntat, a la pràctica, no venien, i era per dificultats en la conciliació familiar. Al mateix horari de les classes d'adults vam posar classes per a la canalla, com a reforç escolar, per practicar la llengua i crear vincles. Es nota el fet que les llengües es transmeten molt a partir de les mares, i veus un vincle entre la canalla que creix i les mares que aprenen l'idioma, ho valoren molt. A ulls de la gent, però, és igual si has nascut aquí, fas cara de moro i ja està. 

M.A. - Aquí hi té un paper primordial l'interlocutor autòcton, a l'hora d'adreçar-se a una persona immigrant. 
L.C. - Al poble és la principal dificultat. Ara ja hi ha un punt que els alumnes saben més català que castellà i elles (dic elles, perquè són les que s'atreveixen més) fins i tot es van fer unes xapes que hi deia "Parla'm en català". Ho demanen, però és que hi ha gent que no pot evitar parlar-los en castellà. És la major dificultat perquè l'aprenguin, que la gent no els el parli. Ara bé, també cal ser comprensius i no exigir que de seguida parli català algú que no té oportunitat d'aprendre'l, que no té facilitat per apuntar-se a alguns cursos, que li poses una llei d'estrangeria que s'ha d'estar tres anys buscant-se la vida i preocupant-se a tota hora en com sobreviure. Posa-li fàcil, acompanya'l, tal com t'agradaria que et fessin a tu en un altre país i que, de fet, necessites que t'ho facin, perquè el nostre privilegi europeu i blanc ens salva de moltes coses quan anem a viure a fora, però del que no ens salva és d'haver-nos d'incloure, i tu no et pots incloure a un lloc, t'ha d'incloure la gent. No vas al bar, aixeques la mà i dius "Hola, em dic Lara, algú vol ser el meu amic?". No va així, això. Necessites que la gent d'aquí et tingui en compte, et sumi als grups de WhatsApp, et convidi a l'AFA, t'acompanyi en l'aprenentatge de la llengua, et pregunti si necessites res o et convidi a una cassolada. I tenim molt poc el xip de fer això, i així és molt difícil que s'incloguin.