Mariona Forcat - Part de les seues arrels són garriguenques. Puja sovint al Vilosell?

Vicenç Aguado - La meva mare va néixer al Vilosell i amb la meva dona també ens vam conèixer allí, ja que la seva mare també n’és. Vaig venint sempre que puc: Setmana Santa, estiu... i alguns caps de setmana. Sempre que la feina i la família ho permeten.

M.F. - Ha estat un dels racons per escriure la seua primera novel·la per a adults, L’escultor de Déu?

V.A. - Sí, és clar. Una part està escrita aquí. De fet, aprofites qualsevol moment per fer-ho: al tren, tancat a la biblioteca, al Vilosell. A més, la vaig començar aquí perquè la història del llibre també comença aquí.

M.F. - I per què comença en un petit poble de les Garrigues?

V.A. - El protagonista de la novel·la, que és un personatge real, va fer dos tabernacles i els va fer al Vilosell i Vinaixa. Aquests tabernacles han desaparegut però és aquí on jo hi poso el món de la ficció inventant-me la història que troben les restes d’aquest retaule i les recomponen i és a partir d’aquí que va sortint la història del personatge, que treballava, sobretot, a la zona de Tarragona.

M.F. - I per què d’aquesta història en va decidir fer una novel·la? És un homenatge al Vilosell?

V.A. - Perquè és un personatge fascinant. Ell és capturat com a esclau a Barcelona i intervé en moltes obres gòtiques avui molt importants. El seu descobriment, evidentment, va ser arran del meu interès pel Vilosell i pel retaule que hi va fer. Vaig començar a investigar sobre la seva vida i, sobretot, l’època en què va passar, l’edat medieval, una època que ens ajuda a entendre com és la nació catalana actual. Aquest escultor em permetia narrar una societat amb moltes contradiccions. Per exemple, ell, però tot i això era esclau. Volia que aquestes contradiccions es desenvolupessin en una trama que captés l’atenció i a mi la vida d’aquest personatge me la va captar i molt.

M.F. - En quin gènere la inclouria? Novel·la històrica?

V.A. - Sí, perquè combina la documentació històrica amb elements de ficció. Però també he volgut que quedin molt reflectits, al mateix nivell que els fets històrics, sentiments com ara la humiliació, la passió, l’amor, la superació personal...

M.F. - La seua feina és a la universitat com a professor de Dret Administratiu. D’on li sorgeix l’afició per l’escriptura?

V.A. - A mi m’agraden molt els llibres, en sóc un devorador, i volia transmetre això als meus fills. És per això que vaig començar escrivint-los contes i després, vaig decidir-me a publicar-los. Després dels contes infantils, tenia ganes d’escriure alguna cosa per a més grans. Vaig guanyar un concurs de microrelats de gènere negre i d’allí vaig començar a pensar a fer una novel·la. No sabia si fer-la negra o històrica i al finalment em vaig decantar per aquesta última.

M.F. - Entenc que hi ha molt esforç de documentació en L’escultor de Déu...

V.A. - Sí, és clar. No és el mateix escriure sobre un tema actual amb una dosi important de ficció que escriure sobre uns fets que passen al segle XIV. T’has de documentar molt: com la gent vestia, menjava, fins i tot com insultava, com s’estressava, què sentia... Per al marc històric em va ajudar molt el també estudiós del Centre d’Estudis de les Garrigues, Fèlix Martín, al qual estic molt agraït.

M.F. - I amb què es queda? Amb els contes o amb la novel·la?

V.A. - Són molt diferents. I no us penseu pas que fer contes és fàcil. El públic infantil és molt exigent i si no els agrada el conte t’ho diuen sense cap problema. Però m’ho he passat bé fent tant una cosa com l’altra. M’ho passo bé creant, imaginant... malgrat tot l’esforç que hi has de dedicar.

M.F. - I ja pensa en una pròxima novel·la?

V.A. - Tinc algunes idees i crec que descansaré una mica de la novel·la històrica per anar més cap al gènere negre. Amb ganes de continuar.

M.F. - Les Garrigues hi són molt presents...

V.A. - Sí. El lector de la comarca s’hi sentirà reconegut. Viurà una novel·la de l’època medieval, amb els seus paisatges, pobles, escenaris que la gent coneix. El Vilosell i Vinaixa com a llocs on l’escultor fa els retaules, a les Borges transcorre també part la història, a Juneda hi passa en un moment que l’escultor fuig... No és una novel·la que passa a Barcelona com tantes.