Laura Quintana - Vas estudiar periodisme però finalment vas decidir dedicar-te al fotoperiodisme. Per què aquesta decisió?
Sandra Balsells -  Sempre m'ha cridat l'atenció la fotografia, però, quan vaig acabar els estudis de periodisme a Barcelona, vaig decidir canviar d'aires i traslladar-me a Londres. Allà vaig veure que em resultava més senzill expressar-me amb la càmera que redactant un text periodístic en anglès. Però insisteixo, sempre he escrit els textos de les meves fotografies. 

L.Q. - El postgrau et va permetre dur a terme períodes de pràctiques al diari The Times, pel qual vas cobrir la guerra dels Balcans. Com viu això una noia de 24 anys amb poca experiència?
S.B. - Efectivament, quan va començar la desintegració de Iugoslàvia, el juny de l'any 1991, els vaig proposar anar a cobrir els fets, i en qüestió de dues setmanes, sense esperar-m'ho, va esclatar la guerra. Em vaig posar a prova, volia veure si era capaç de continuar endavant. Va ser un procés d'aprenentatge molt dur i dolorós.

L.Q. - Però d'aquests fets va néixer un llibre i no un simple reportatge per al The Times.
S.B. - Després del projecte que vaig fer per al The Times, que només va durar un mes, vaig començar a treballar per a diferents capçaleres d'arreu del món i allargar el viatge fins a la caiguda de Milosevic l'any 2000. Aquests deu anys es recullen al meu llibre Balkan, in memoriam. 

L.Q. - També has realitzat documentals, et permet el món audiovisual anar més enllà?
S.B. - Hi ha històries que necessiten ser explicades amb un documental. Aleshores vaig realitzar el documental Retrats de l'ànima per a TV3, que dona veu a les persones que van viure la guerra i la postguerra dels Balcans, en aquest cas la fotografia se'm quedava curta com a llenguatge. Cada història requereix les seves eines. 

L.Q. - Tinc entès que sempre has estat una fotoperiodista freelance.
S.B. - Sí, sempre he treballat per lliure. Mai he tingut una relació empresarial amb els mitjans per als quals he treballat. Per mi conservar aquest estatus de freelance és molt important perquè sempre he pogut triar els temes que realment m'han interessat, això en un mitjà de comunicació seria impensable. 

L.Q. - Ho has tingut més difícil com a fotoperiodista pel fet de ser dona?
S.B. - Personalment, ser dona ha estat un avantatge. Sempre m'he mogut en un món de militars i periodistes amb instint de protecció, ja que pensen que ets una dona desvalguda i perduda. I d'alguna manera et pots beneficiar d'aquesta amabilitat. 

L.Q. - Què penses del debat entre els valors ètics i informatius del fotoperiodisme?
S.B. - L'ètica és un principi fonamental, però per les víctimes, les fotografies són una eina important de denúncia, és l'única veu que tenen. Tot i això, conec els límits i tinc els meus principis. 

L.Q. - Però es pot viure decentment sent freelance?
S.B. - No, cal combinar-ho amb altres activitats. En el meu cas sóc professora de fotografia, des de fa 23 anys, a la facultat de Comunicació Blanquerna i realitzo exposicions, tallers, conferències, entre altres. 

L.Q. - Creus que el fotoperiodisme és capaç de canviar el món?
S.B. - Quan ets jove tens una creença una mica ingènua i creus que l'impacte de les informacions provocarà canvis en la societat. Amb els anys t'adones que estàs envoltada d'una societat passiva amb carència de reacció davant de problemàtiques molt serioses, per tant, tens una certa capacitat d'influència però molt menor de la que pensaves. 

L.Q. - Així doncs, amb els anys has canviat la manera de treballar? 
S.B. - Ara ho contemplo des d'una posició més madura. Sempre m'han mogut els mateixos temes, però ja no vull anar a segons quins escenaris a patir, això una ho fa quan és més jove i menys conscient del risc.

L.Q. - Quin consell donaries al jovent que s'inicia en aquest món? 
S.B. - Els recomanaria el mateix que em van recomanar a mi quan vaig començar. Les coses no són fàcils i cal ser perseverant. La gent que té vocació i que realment vol tirar endavant el seu ofici, se'n surt.