Miquel Andreu - L'any 2000 vas guanyar el premi Creació Jove de l'Ajuntament de Barcelona. Ara formes part del jurat del premi Joan Duch per a joves escriptors. Els guardons per a joves poetes són clau per fer aflorar talent?
Meritxell Cucurella - Per mi va ser fonamental. Els guanyadors vam participar a la Biennal de Joves Creadors d'Europa i la Mediterrània que va tenir lloc a Sarajevo el 2001. Érem joves poetes, joves il·lustradors, joves fotògrafs, joves pintors, joves actors, joves ballarins, etc. d'arreu d'Europa. Vam compartir experiències i neguits. Va ser una trobada d'identitats múltiples, tanmateix amb una arrel comuna: la creació artística. 
El Premi Joan Duch enguany ha arribat a la vintena edició; un gran motiu de celebració. Al darrere hi ha l'Editorial Fonoll, que publica les obres guanyadores, i una implicació total de la regidoria de Cultura municipal. Els jurats dels premis per a joves han de descobrir la llavor d'un poeta incipient.

M.A. - Què trobarà el lector al teu últim llibre, Úrsula?
M.C. - Moviment. Úrsula és una road movie poètica. Com una pel·lícula parlada, que el lector es va construint a partir d'un jo protagonista que és múltiple i canviant, que va i ve de mites i llegendes i no s'hi atura, camina sempre endavant. Úrsula és, també, el moviment que ens lliga al pas del temps. Úrsula és natura i és donar veu a la mudesa d'aquesta natura quan entra dins nostre i es fa poema. A més, he d'agrair al grafista Josep Patau les tipografies que ens va cedir per al llibre. O la coberta, obra de Jordi Pagès. Tot un luxe que fa que Úrsula sigui més suma que resta, i que sigui un objecte bell i delicat com una rosella. 

M.A. - Ets una poeta molt de recitar, que dona importància a la paraula en veu alta i a la posada en escena. És la via completa de rebre la poesia? Una lectura íntima i en silenci queda coixa?
M.C. - No hi una única manera. És a gust del consumidor. Crec que la poesia s'ha de llegir en calma i silenci, però també s'ha d'escoltar en el marc d'un acte performatiu. Reivindico i reivindicaré els recitals com a rituals de paraula i de gest.

M.A. - Has fet estudis d'escriptura dramàtica, n'has escrit algunes obres i condueixes el grup de lectura de teatre de la biblioteca de les Borges. Què t'atreu del teatre?
M.C. - Sí, he estudiat dramatúrgia, he escrit teatre i, des de fa cinc anys, condueixo el grup Llegir el Teatre, que havia iniciat la Teresa Vilà. Estic molt orgullosa del col·lectiu que hem creat, perquè és transversal, perquè cadascú hi diu la seva i perquè els lectors s'impliquen molt en la feina que fem. La veritat és que llegir literatura dramàtica en un poble sense teatre té mèrit.

M.A. - Part de la teua trajectòria professional és també en la traducció, has traduït i has estat traduïda. Has portat al català obres de Natalia Ginzburg i Alda Merini. Què t'ha portat a aquestes dues figures? Què te'n captiva?
M.C. - L'admiració per la seva persona i el respecte per la seva obra m'han dut a traduir Ginzburg (1916-1991) i Merini (1931-2009). En el marc de la ficció, considero que Natalia Ginzburg és una escriptora universal de primer ordre; i en el marc de la no-ficció, una intel·lectual que es va interessar per temes no exempts de polèmica. Va escriure sobre cinema i literatura d'una manera desacomplexada i propera. Socialment i políticament, va ser una dona admirable i coratjosa, que va ser part de la resistència antifeixista i va ser, també, diputada del Partit Comunista Italià en dues legislatures. N'he traduït tot el seu teatre (onze peces!) i la novel·la La ciutat i la casa. M'hauria agradat molt conèixer-la. Alda Merini és una poeta inclassificable per única, perquè barreja mística i erotisme i una passió desmesurada per la vida. Això em va colpir, sobretot tenint en compte que va passar catorze anys reclosa en sanatoris. El 2016 vaig guanyar el Premi Jordi Domènech de traducció de poesia amb el llibre Clínica de l'abandó.  

M.A. - Tens un currículum on la creació, en l'àmbit que sigui, és una constant. El naixement del local L'Horiginal a Barcelona, el cicle Delicadeses, el cicle (per)versos, el cicle Parnàs, el format singular del grup Folls i Nocturns, l'espectacle AMOR... Tot un ventall que va més enllà d'escriure versos i que s'implica amb l'entorn per deixar-hi petjada.
M.C. - Exacte! Semblen coses diferents, però no ho són. És creure en la força tel·lúrica de la poesia i fer-la viva des de diferents àmbits que tenen a veure amb l'art, la música, el teatre, o la gestió cultural. 

M.A. - En una entrevista a NacióDigital explicaves que et dolia el menysteniment de companys d'ofici. És un món desagraït?
M.C. - De vegades és molt desagraït i de vegades, molt agraït. D'una banda, la feina del creador és, inicialment, solitària; després, si es duu a terme un projecte comunitari, compartim idees. Però d'entrada estem sempre sols. De l'altra, la nostra societat encara no està preparada per respectar i donar suport a artistes i creadors. Tenim molta feina per fer. La cultura és el puntal d'una societat lliure; altrament ens animalitzarem. Quant als companys d'ofici, he d'admetre que va ser dir-ho públicament, sense embuts, és a dir, gratar la llaga, i notar, tot seguit, que moltes coses han canviat... Per a bé, eh?