Miquel Andreu - Primer de tot, Josep, com us trobeu ara?
Josep Farré - Em trobo cansat, xafat, i és que entre les dues coses i després de 70 dies a l'hospital...

M.A. - Vau ingressar al gener, quan no es parlava de coronavirus, per una pancreatitis.
J.F. - Sí, però al cap de dos o tres dies em van fer un TAC i van veure alguna cosa, una hemorràgia, i de patac al quiròfan. Em van operar, vaig estar tres o quatre dies a l'UVI, després em van portar a planta i, mentre em recuperava, un dia em van portar sol a una altra habitació. Havia sortit tot això del coronavirus, em van fer la prova i primer no va sortir prou bé, me la van tornar a fer i va donar positiu. Doncs mira, allí entre quatre parets.

M.A. - Com us trobàveu, quins símptomes teníeu?
J.F. - Dins del que cap sempre em vaig trobar prou bé. Xafat, això sí, però de febre quasi que no en vaig tindre. Tant les infermeres com la metgessa sempre em van dir: "És estrany com vostè, entre operació i això i allò altre, no hagi tingut quasi mai febre". Em van dir que era una cosa molt bona que havia tingut. Ara bé, quan et trobes així sol, sense poder veure ningú de la família, que no et pots valdre per tu mateix, que les cames no t'aguanten, que t'han d'ajudar per a tot... És molt gros i no ho sembla. Es pot explicar, però ho has de viure.

M.A. - Quants dies vau estar sol a l'habitació?
J.F. - Potser 15 o 16, llavors em van portar un altre home que també tenia això, més gran que jo, 90 anys. El dia que em van donar l'alta, ell es va morir.

M.A. - Se us devien fer eterns, aquells dies.
J.F. - Un dia d'aquests era com un mes d'estar a casa. No dorms ni a la nit, sembla que no s'hagi de fer mai de dia, i ara penses això, ara penses allò... Quan estàs així et venen els mil pensaments. I a pesar que ja li dic, malament, malament no m'hi vaig arribar a trobar mai; hi havia estones, això sí, que semblava que no podia respirar, em posaven oxigen i millorava. Hi havia moments de tota manera.

M.A. - Vau arribar a pensar que potser no en sortiríeu?
J.F. - Més de dues vegades, si vol que li digui la veritat.

M.A. - Podíeu veure la televisió, escoltar la ràdio, seguir les notícies?
J.F. - Sí, però la veritat és que no tenia ganes de res, ni de menjar. Heu de pensar que en 80 dies he perdut 16 quilos. No m'aguantaven ni les cames ni res, ja. Quan em van donar l'alta em van haver de portar fins al cotxe amb cadira, que jo no podia ni caminar. Un cop a casa ja canvia tot molt i no ho sembla, només el fet de poder estar a casa i amb la família ja canvia molt.

M.A.- Us vau sentir ben cuidat, pel personal sanitari?
J.F. - Sí, t'atenien molt, però no podien donar l'abast a tot arreu, ells fan la seua feina, i més del compte a vegades. Jo ja ho reconec, que sempre al damunt d'un no hi poden estar, perquè n'hi ha altres que ho necessiten com tu i com un altre.

M.A. - Ara, ja a casa, podeu fer vida normal? Menjar normal?
J.F. - La metgessa em va dir "vostè està curat, pot anar cap a casa tranquil". Vaig menjant normalet, no gaire tampoc, que no em fes mal a l'estómac.

M.A. - Heu de prendre alguna medicació?
J.F. - La mateixa que em prenia abans. La de la sang me l'han tret, això sí, que cada dia em trobaven baix. Hi havia dies que em trobaven a 8, a 4... Com no m'havia de rodar el cap?

M.A. - Quina vida heu fet? De què havíeu treballat?
J.F. - Vaig ser pagès fins als 27 o 28 anys, que vaig veure que s'hi guanyava poc i em vaig posar en un camió. Vaig estar quasi 41 anys voltant per tot Espanya. Vaig fer moltes hores, perquè tenia els quatre fills i pensava a poder pujar-los [s'emociona]. Sempre vaig portar una vida normal, sense excessos, austera, si podia estalviar un duro l'estalviava. I molts diumenges, com que tenia una mica de terra, em tocava anar a treballar tot el dia, però ho feia a gust. I als 63 anys em vaig jubilar.