Mariona Forcat - Com va començar l'interès per l'esperanto?
Abel Montagut - Quan tenia 14 anys vaig anar a unes colònies a Solsona on, entre altres activitats, hi havia classes d'esperanto. Em va agradar i em vaig comprar alguns llibres. A partir dels 18 anys ja vaig començar a viatjar per Europa fruit d'aquest interès.
M.F. - Què és el que el va atreure?
A.M. - Primer, que fos una llengua internacional que permetés que tothom es pogués entendre en un pla d'igualtat i no amb una llengua nacional. Segon, la seva lògica. L'esperanto és una llengua molt regular. Jo ja havia estudiat al batxillerat francès i llatí i vaig veure que l'esperanto tenia una lògica i una regularitat en què era fàcil entrar-hi. Després, a la carrera, em va servir per estudiar més a fons llatí i grec. Del grec traduïa a l'esperanto, ja que aquesta última et permet fer paraules compostes que amb el català m'era més difícil.
M.F. - D'on sorgeix la idea de crear una llengua del no-res?
A.M. - Ui! Ramon Llull ja va fer propostes d'una llengua mundial, però no és fins al segle XIX que sorgeix una necessitat més vital arran de tots els viatges que es feien. El creador de l'esperanto com a tal va ser L. L. Zamenhof, un metge oftalmòleg jueu. Ell vivia en una zona de l'antic Imperi Rus, Białystok, on es parlaven quatre llengües: rus, alemany, hebreu i polonès. La gent dels diferents grups lingüístics eren com guetos. Ell, des de petit, ja va tenir la idea de recuperar la unitat d'abans de la dispersió de la torre de babel. Als 17 anys ja tenia un projecte de llengua, una gramàtica i vocabulari. Ell signava com a doctor esperanto i d'aquí que al final hagi quedat aquest nom.
M.F. - Més enllà d'una llengua, podem parlar que era un mecanisme d'entesa entre comunitats, no?
A.M. - Sí. Ell volia que la llengua no només fos per entendre's, sinó també per interrelacionar-se de manera pacífica. De fet, els seus grans ideals van ser aquesta llengua i l'estructura d'uns principis de convivència que estiguessin per sobre de les religions. Ell va morir quan va començar la Primera Guerra Mundial, molt enfonsat perquè havia fracassat la confraternitat mundial.
M.F. - Però si l'esperanto hagués triomfat, no hi havia el risc que desapareguessin les llengües pròpies?
A.M.- No. La llengua internacional serveix per comunicar-nos, és un punt entre les diferents llengües. L'esperanto, pel fet que és més regular i fàcil, fa que puguis aprendre la teva llengua pròpia i una altra d'internacional. A més, amb l'esperanto pots expressar el que vulguis, però no trobaràs la diversitat dialectal o les formes verbals del català, per exemple, i aquesta riquesa també és el que fa que sigui complicat dominar dos o tres llengües per a la majoria de gent.
M.F. - Però l'anglès es va imposar com a llengua internacional.
A.M. - Sí, malgrat que amb l'esperanto generem un pla d'igualtat, ja que no és una llengua nacional de ningú dels que la parlen. L'anglès no ho és. Quan jo parlo amb un anglès o un nord-americà no em sento en pla d'igualtat. Quan vaig en alguna trobada, si és anglès o americà o d'un país com Holanda, que la tenen com a segona llengua, jo callo. No m'hi sento igual.
M.F. - Per què creus que no ha tingut l'èxit?
A.M. - Bàsicament perquè la societat humana no va per aquí. Es va veure amb les dues guerres mundials que hi va haver. Només cal veure el Trump als EUA i el Putin a Rússia. Malgrat que hi hagi corrents que vagin cap a la justícia i la igualtat, les superestructures no hi van.
M.F. - Tu també has fet contribució literària, no?
A.M. - Sí, les dues obres més representatives són Ausiàs March. 60 poemes, en una versió bilingüe on la part d'esperanto és obra meva i el llibre Poema d'Utnoa, fet primer en esperanto, després en català i d'aquí poc en sortirà una versió en castellà. En el cas d'Ausiàs March cal destacar que, gràcies a la seva traducció, ha arribat aquesta figura tan antiga però tant d'actualitat a molts llocs del món.
M.F. - I les Garrigues no les oblides.
A.M. - A L'enigma de l'aranya, el protagonista és de Cervià i estudia a les Borges Blanques; a Carnestoltes, alguns contes són a Llardecans i altres a Cervià i al Quixot a Viladrall, Premi Literari de les Garrigues el 1992, en la categoria sènior, Viladrall està inspirat en Llardecans.
