A principis d’any, el setmanari La Directa publicava un reportatge titulat "Osona, cinc porcs per persona". Les xifres d’aquella comarca són cridaneres, tot i que la superen el Segrià i la Noguera: quasi 800.000 porcs, amb una població de 155.000 persones. En termes absoluts, les Garrigues són lluny d’aquells paràmetres, però en termes relatius la proporció porcs/persona és molt més alta: setze. 380.000 caps de porcí en total, si hi incloem les Garrigues històriques, que situen la comarca entre les deu amb més porcs de Catalunya.

A l’alça
Les dades que tenim a l’abast no són recents, sinó del Cens Agrari de l’any 2009. Aleshores, el nombre de porcs a les Garrigues era el més alt dels últims 30 anys, en el que es dibuixava com un ascens continu, especialment accentuat a partir del canvi de segle. Als anys 80, la xifra rondava la meitat.

El fort pes i la preponderància del porcí, per tant, és un fenomen relativament nou. I les dinàmiques d’ara poc tenen a veure també amb les de fa 20 anys. En aquest temps, en paral·lel a l’augment del nombre de porcs, el sector ha vist com el negoci s’ha anat concentrant en cada vegada menys mans. Si el 1989 hi havien registrades 400 explotacions porcines a la comarca, el 2009 eren 215. Menys granges i més grans, amb les inversions que això suposa, no sempre a l’abast de tothom.

Dificultats per als petits
I del 2009 cap aquí? No disposem de dades de caps de bestiar desglossades per comarques (el Cens Agrari es publica cada 10 anys), però sí de les places existents, és a dir, la capacitat per acollir porcs a les granges, i la tendència ha continuat a l’alça, superant les 400.000 el 2015, mentre que el nombre d’explotacions ha continuant baixant. Sembla, per tant, que el petit i mitjà ramader cada vegada ho té més complicat, en un entorn que s’encamina cap a un model de producció de cicle tancat amb un control vertical en totes les fases: des de les matèries primeres fins al consumidor final.

A l’últim número de la revista de la Federació de Cooperatives Agràries (FCAC), el junedenc Ramon Armengol, responsable de Ramaderia de l’entitat, fa un repàs del sector i és clar: “tenim un model de producció [...] basat en grans empreses molt ben preparades a nivell tècnic i empresarial i amb capacitat financera per fer front a conjuntures adverses. Al contrari, els ramaders menys dimensionats es troben atrapats en la manca de rendibilitat i de liquiditat quan hi ha una crisi”. En aquest context, l’exportació –i la capacitat per fer-ho– és clau: un 65% de la carn de porc que es fa a Catalunya se’n va fora.

El sector, a més, ja té el cap en les previsions d’increment del consum en els pròxims anys a l’Àsia i l’Amèrica Llatina, que distanciaran encara més els productors forts de la resta i que no fan pensar en cap decreixement. “Seria prudent deixar a les mans d’altres països aquests mercats que tant ens ha costat de guanyar?”, es pregunta Armengol, que remarca que, per primera vegada, l’Estat espanyol ha “usurpat” a Alemanya la primera posició en producció porcina. Només aquests dies, entre Llardecans i la Granadella s’ha presentat un projecte per a una granja de 9.600 places d’engreix i a Arbeca se n’ha començat a fer una de 5.000.

Què fer dels purins
L’elevat volum de producció va acompanyat, òbviament, de grans quantitats de dejeccions ramaderes. Fins al febrer del 2014, quan la retirada de les primes va obligar a tancar les plantes de tractament de purins, part de les dejeccions es portaven a les dues instal·lacions de la comarca: Tracjusa i VAG, ambdues a Juneda. Amb les plantes tancades, el sector ha hagut de buscar alternatives i l’aplicació als camps, a terres on abans no es feia, ha estat la via majoritària, a més d’invertir en sistemes de basses mòbils, basses fixes o canvis en l’alimentació dels animals.

De purí a la terra, però, no se’n pot aplicar sempre, sinó que la normativa estableix uns períodes, unes distàncies i unes quantitats màximes, tenint en compte també les especificitats de les zones declarades vulnerables, és a dir, amb una ja elevada concentració de nitrats al sòl. La meitat de les Garrigues són d’aquestes. En alguns casos, aquest trencaclosques ha afavorit males praxis, com aplicar purins a finques on ja n’apliquen altres explotacions, amb el risc de contaminació d’aigües subterrànies i que el Departament d’Agricultura ha detectat en un 15% dels plans que ha examinat a tot Catalunya, segons publicava aquests dies el diari Segre. També hi ha casos en què es demana a algun conegut autorització per aplicar purins als seus terrenys i en realitat es fa a altres llocs.

Ara, hi ha sobre la taula el projecte de reobrir una de les plantes de tractament de Juneda, Tracjusa, però utilitzant escombraries en lloc de gas natural com a combustible. No obstant això, la planta podria tractar 90.000 m3 de dejeccions, mentre que la comarca en genera 350.000 i, per tant, la gestió dels purins continuaria sent un dels principals reptes ramaders.

Tres milions en ajuts
Ara a finals de setembre, el Departament d’Agricultura ha pagat una primera part dels ajuts a la gestió de purins que es destinaven a les plantes d’assecatge abans del seu tancament. Concretament, s’ha abonat als ramaders 296.000 euros, d’un total 3.374.000. L’objecte d’aquests ajuts és subvencionar el transport de les dejeccions i la creació d’infraestructures per tractar-les, sistemes individuals o col·lectius, compra de cisternes, d’equips d’aplicació, de basses mòbils, així com la construcció de basses fixes. Tot plegat, per canalitzar els purins que anaven a les plantes de tractament abans que es tanquessin. Així mateix, el Govern té previst aprovar en el primer trimestre del 2017 una estratègia integral per millorar la gestió de les dejeccions ramaderes i que vol donar més importància a la fertilització orgànica. Per fer-ho, es crearà una oficina per formar agricultors i ramaders en la matèria, es desenvoluparan aplicacions informàtiques per tenir una traçabilitat més rigorosa de les dejeccions i es donarà suport econòmic per adquirir sistemes de tractament individuals.