Se sap perfectament que els Torms, Aspa, Almatret o el Cogul no ho tenen gens fàcil perquè el jovent s’hi quedi a viure, hi projecti el seu futur i, finalment, hi formi una família. En un municipi petit, la combinatòria de factors que cal perquè una parella jove es decideixi a romandre-hi és, si més no, complicada. És, sobretot, la possibilitat de treballar, però no només això. L’atracció que exerceixen poblacions més grans és poderosa i els sentiments, sovint contradictoris, queden en un segon pla. I, tanmateix, la comarca es juga molt en l’existència d’un futur per a aquestes poblacions més menudes. Bona part d’aquest futur passa pel manteniment de l’escola, l’estructura gairebé més bàsica, simbòlica i alhora l’indicador més clar de vitalitat. Per sort, ignorem l’esdevenidor, però, si una cosa té, és que la història té cicles, dóna tombs i el despoblament del rerepaís i la concentració progressiva de la gent a les ciutats, petites o grans, és una tendència que pot continuar... o no. Qui sap si, de la mà de les transformacions socials i l’economia, la tendència s’inverteix un dia en favor dels petits assentaments. Si això succeís, els municipis que hauran pogut superar aquesta època de vaques magres, encara que sigui sota mínims, estarien en condicions de recuperar el tremp, molt millor que no pas aquells indrets on el grau d’envelliment de la població haurà arribat a un punt de no retorn. Per això, malgrat les dificultats a priori insalvables, els governs municipals han de tenir present que, més enllà de resoldre la problemàtica quotidiana, hi ha una qüestió estratègica que està per damunt de tot, com és la mateixa continuïtat. Aquí es juga tot i és on els esforços, en cas de tenir un retorn, petit o gran, tenen una transcendència que va més enllà de la legislatura o del concret moment històric. És fàcil de dir i difícil d’actuar, però res és irreversible mentre no es tira la tovallola.