Aquest mes de setembre s’ha celebrat a Catalunya el XXIV Congrés Internacional de l’ICOS, un organisme internacional encarregat de la investigació sobre l’onomàstica, és a dir, l’estudi dels noms propis.
Què és el que més dura en aquest món? Quan volem que la memòria d’un fet o un nom perduri l’inscrivim a la pedra, aparentment eterna. Les làpides, les plaques, les esteles donen fe omnipresent d’aquest desig, tan humà.
Però, és tan eterna la pedra? Ja fa quatre segles que deia Rodrigo Caro, lamentant-se sobre les ruïnes d’Itàlica:
“Casas, jardines, césares murieron y aun las piedras que de ellos se escribieron”.
El cas és que molt abans d’Itàlica –amb els seus afamats propietaris i els cèsars– existien ja Bàrcino, Ilerda, Tàrraco i tants altres llocs amb nom propi que, a vegades lleugerament modificat, han arribat fins als nostres dies. Res no és tan perdurable com un nom propi, perquè el seu suport està en la mateixa gent que l’usa. El nom, com la pilota de bàsquet, va d’una persona a una altra en una partida que dura mil·lennis.
El nom propi és quelcom tan inherent a la persona en moltes cultures que en algunes molts es resisteixen fins i tot a dir-lo, considerant-lo com un patrimoni privat entre ells i els déus. He conegut persones d’aquestes, que només al cap d’anys de tracte em confessaren el seu.
Diu la Bíblia que Adam, com a primera tasca tot just creat del fang, va emprendre la de “donar nom a les coses” (Gènesi 2,20). Aquest és un dret que des d’aleshores hem tingut: batejar-les. Un dret que moltes vegades ens ha estat negat als catalans, que hem vist aparèixer els agressius Lérida o Cucufate. I tot fa pensar que aviat, a partir de la simbòlica data del 20N, ens tornarà a ser regatejat quan no obertament negat.
Atenció, doncs. Els catalans ens queixem massa de les coses, sense fer prou per posar-hi remei. Si ens diuen victimistes i no terroristes és per la nostra afició per la paraula, no per la violència. Però també calen fets, accions de defensa, naturalment pacífica, dels nostres drets, de la nostra manera de ser. Només amb fets serem respectats.