El resultat del 20-N estava cantat: el PP s’acostaria als 200 diputats, mentre que el PSOE tot just en faria 110. Aquesta vegada la unanimitat de les enquestes i la superficialitat de la campanya feia preveure un resultat sense ensurts.

Per una temporada, s’ha acabat amb el bipartidisme a Espanya. Han raccionat el “cafè per a tothom” en fer evident que només n’hi ha dos que en demanen: Catalunya i Euskadi. La resta s’haurà de conformar amb la xicoira que els està preparant Mariano Rajoy i el sucre que els vulgui donar Angela Merkel. La imatge és la solitud d’Alfredo Pérez Rubalcaba la nit electoral. Una formació política que ha estat un partit de govern en els darrers 30 anys i deixa sol el seu candidat no és pas per la davallada de vots, sinó per la manca de coratge i resposabilitat dels seus dirigents, la mateixa que han demostrat en la gestió de govern els darrers vuit anys.
A Catalunya les enquestes no la van encertar. Ni el triple empat ha estat triple ni el PSC ha guanyat les eleccions. La patacada ha estat més dolorosa del que esperaven els dirigents socialistes i els Populars no han volat tant com hauria volgut Alicia Sánchez Camacho. Miquel Iceta es va accelerar i va sortir a peu d’enquesta a burlar-se d’Artur Mas. El burlador burlat. Tot aquest còctel de dades no fa res més que el PP català contingui l’arrogància per uns dies, que CiU mantingui l’esperança del pacte fiscal i el PSC faci via cap al seu congrés.

Ha guanyat el PP per dues raons fonamentals. Una, per l’estupidesa política del PSOE i de Rodríguez Zapatero, que no van saber veure a temps que estàvem submergits en una crisi econòmica. I l’altra per part del mateix PP de la tradició anticatalana a Espanya, amb el seu recurs sobre l’Estatut i posteriorment la humiliació de la voluntat del poble de Catalunya, que s’havia expressat en referèdum.

Hi ha polítics que es mouen per mecanismes tan tradicionals com són l’orgull i l’honor abans que la justícia o la llibertat. Jo em pregunto: com pot ser que a Catalunya encara hi hagi gent que voti PP? Doncs una de les raons podria ser que hi ha un bon gruix de catalans que viuen dins d’una boira espanyola construïda per un sistema mediàtic de mitjans d’incomunicació nacional molt potent. I aquesta realitat tan tancada no cal maleir-la, el que cal fer és ventilar-la...