Res no m’agradaria tant com que el debat polític a la comarca fos això, debat polític. Que la polèmica fos ideològica, de projectes i programes polítics. Sens dubte, en sortiríem tots beneficiats. Haver de confrontar projectes obliga totes les parts, com a mínim, a tenir-ne. I la formació, reflexió i elaboració de propostes que això suposa ja de per si val la pena. Haver de defensar un projecte davant d’un altre obliga, a més, a dotar-se d’una certa capacitat de paraula, de convenciment i de debat civilitzat que contribuiria, segur, a millorar la imatge dels nostres representants polítics i, tal vegada, a incrementar l’interès dels ciutadans per la cosa pública. En canvi, què trobem? Discussió personal. Tu em vas dir això; no, que vas ser tu, perquè primer tu em vas dir allò altre. I entre rabieta i rabieta ningú parla del model de poble i de comarca a què ens encaminem. Si és que ens encaminem cap a algun.

Tot això no passaria de ser una simple llàstima si no fos que darrerament s’estan traspassant algunes línies vermelles i s’estan trencant directament les regles bàsiques del joc. En poc temps hem assistit, a diversos municipis garriguencs, a plens que aproven coses que l’endemà es fan enrere sense nova votació, a anul·lacions de plens quan el quòrum és advers, a informació pública que no es fa pública i a juntes comarcals en què no es voten les coses, sinó que s’imposen.

Tot plegat, molt perillós. Perquè ja no parlem de tàctiques enfrontades, ni tan sols de diferències personals, sinó que algú ha etzibat un cop de puny al tauler, al sistema democràtic representatiu de què, amb més o menys encert, ens hem dotat. No complir-lo ens apropa a un passat caciquil no tan passat i davant del qual cal reactivar la defensa de la qualitat democràtica. Aquesta no ens ve donada, sinó que cal construir-la i vetllar-la cada dia. I no hi ha millor aliat que una ciutadania desperta i conscient dels seus drets, una ciutadania que tampoc ve donada, sinó que cal exercir-la.