No fa pas gaires dies, els meus alumnes de tercer curs d’ESO em preguntaven: “l’examen que ens posaràs serà de pensar?” En un primer moment, no vaig donar gaire importància a aquesta pregunta, però davant la seva insistència perquè la respongués, em vaig adonar d’una realitat que cada cop sembla que és més estesa en la nostra societat. Existeix una desídia del pensar, una mena de mandra física que acaba produint un tipus d’obesitat consistent en un engreix mental. On hem guardat consells tan valuosos com els de Sòcrates: “Mantingues les teves ànsies de saber i arribaràs a ser savi”. Els nostres estudiants ens demanen que no els fem pensar i, molt sovint, som nosaltres mateixos els que reconeixem que no tenim temps per pensar, per llegir, per estudiar, per criticar…
La valoració de la recerca i la docència és avui en dia bàsicament quantitativa i no pas qualitativa. Les diferents metodologies que ens ajuden a mesurar aquestes dues competències estan per sobre, moltes vegades, dels valors i dels coneixements que impliquen, amb un interès desmesurat pels resultats numèricament registrables. Això mateix ho podríem traslladar a la historiografia o a la ciència històrica.

El món en el qual vivim, el seu ritme trepidant, amb les seves rutines i quotidianitats, ens obliga a actuar massa mecànicament i a tirar d’automatismes més que a plantejar debats, discussions i reflexions sobre les diverses realitats del nostre dia a dia. Qui dedica temps diàriament a reflexionar sobre aquelles inquietuds que poden contribuir a millorar el nostre país, exceptuant els professionals que han fet d’aquesta activitat la seva professió? Segurament molts menys dels que voldríem o caldria que ho féssim.

Si en la investigació, en l’ensenyament i en la ciència històrica és fonamental la motivació a l’hora de despertar inquietuds per al coneixement, l’ús de la pròpia llengua d’expressió nacional es converteix en l’eina indispensable per tal de posar a l’abast de tothom els coneixements i les realitats històriques d’interès, en un afany per projectar-nos a nosaltres mateixos, per fer-nos saber què hem estat, què som i què serem en el futur, tot plegat des d’una òptica objectiva que dota aquesta disciplina de caràcter científic.

Els metges, per tal de mantenir el nostre cos i la nostra ment sans, ens aconsellen practicar una hora d’esport almenys tres cops per setmana en l’edat adulta i caminar almenys 15 minuts al dia quan som grans. Doncs el mateix consell el podríem aplicar a la reflexió, a l’art de pensar com a exercici saludable que contribueix a l’afirmació de la nostra identitat: hem de caminar eliminant en el camí els greixos que ens pesen i no ens deixen avançar. Un bon punt de partida seria pensar al voltant del paper que ocupa, o millor dit, no ocupa, el català en el nostre sistema democràtic. Els catalans no som normals. La nostra llengua, tot i ser la més antiga d’Europa, encara no disposa avui d’un lloc al Senat. I aquest és només el primer punt de la rutina que hem de practicar si volem fer de nosaltres persones dignes en un país que ens és igualment digne.