En el passat, quan no hi havia la cultura de la televisió i altres mitjans de comunicació, era molt corrent plantejar endevinalles. Aquesta era molt coneguda; evidentment era la teulada. L’he utilitzada perquè la teulada és impermeable, està inclinada, ben drenada, escup l’aigua que surt pels canalons ràpidament. Lo mateix passa amb el sòl, quan és impermeable, està inclinat i és erm, l’aigua no té obstacles, agafa velocitat, erosiona el sòl i quan troba obstacles busca sortides rebentant marges i, si no en troba, provoca inundacions. Enguany hem sentit queixes d’alcaldes del Maresme o del Tarragonès dient que la culpa era de l’Administració aliena, oblidant-se que qui ha transformat camps de conreu en urbanitzacions, en autopistes o carreteres per anar-hi ha estat el mateix ajuntament, oblidant-se de donar sortida a l’aigua que sempre vol recuperar allò que és seu. No podem oblidar que els camps de conreu que la rella ha tocat suposen una superfície que absorbeix l’aigua de pluja, deixant-la anar suaument cap a les sènies, rieres i torrenteres i alimenta els freàtics; i, quan a més són arbrats o sembrats, redueixen la seva velocitat. El cicle de l’aigua no té principi ni fi, funciona com una roda inaturable en el temps. Quan apareix l’activitat humana es produeixen alteracions al cicle natural. Paradoxalment, però, s’ha fet imprescindible la participació de l’home per fer-lo funcionar de nou. En el cas de la producció agrícola, un petit esglaó del sistema, podria semblar que sigui un consumidor final, quan en realitat l’aigua, en molt bona part, torna a ser alliberada i, per tant, retorna al cicle. La majoria de manuals didàctics sobre el cicle de l’aigua se centren en els darrers esglaons del cicle: normalment a partir dels rius fins al consum, i especialment de boca. El sector agrari, els seus boscos i la producció vegetal són a la vegada reguladors i consumidors. L’agricultura és un sector multifuncional al servei de la societat, la problemàtica se centra en com establir una remuneració a aquells que participen en la regulació de cabals i com fer participar en les despeses de regulació aquells que en són consumidors. Tradicionalment, les agències de conca havien realitzat estudis en relació amb les avingudes extraordinàries per tal de millorar-ne la regulació. Ara aquests estudis caldria ampliar-los per tal d’actuar en els sòls de les conques i establir un model integral, i així convertir-se en l’element cabdal de gestió de la regulació en tot el territori i no solament en l’àmbit de les lleres. Els pagesos, cada vegada més, no només produeixen aliments, sinó especialment serveis ambientals que cal remunerar. El problema que cal plantejar col·lectivament és com es remuneren aquestes “externalitats”. Si l’agricultura és el gran embassament de Catalunya, són els consumidors d’aigua que l’han d’ajudar a finançar. Si els conreus són una eina per evitar inundacions, com proposa l’ADENC en el Parc Agrícola del Vallès, no només s’han de salvaguardar, sinó que, a més, s’han de finançar. A les Terres de Lleida, el Departament d’Agricultura i el Departament de Medi Ambient van promoure, amb finançament europeu, l’oblidat Projecte TRAMA, que va tenir com a objectiu preparar la documentació adient per a la implantació d’una agricultura sostenible i, entre altres, promoure un ús responsable de l’aigua. És per això que es proposa que l’Administració responsable de la gestió de l’aigua participi en el finançament de les externalitats de l’agricultura en relació amb l’aigua i que assumeixi actuacions per a la millora de la seva gestió. Ara és el moment d’actuar.