A la visió de les coses de cada època, hi juga un paper decisiu l’estat tècnic de la societat del moment. En una època en què la indústria cronomètrica no parava de perfeccionar-se, Newton va comparar l’Univers amb un descomunal rellotge, i aquesta imatge continua essent invocada avui, de manera conscient o inconscient, per moltes persones, especialment quan es tracta d’intuir qui pot ser el rellotger.

A l’època del poblament americà, farcit de descobriments científics, la Terra era un camp d’actuació de les forces del progrés. En ple auge dels moviments ecologistes, el nostre planeta és vist avui més aviat com un immens organisme.

Passant al mateix home, a la mateixa època de Newton, els avenços de l’òptica tendien a concebre’l com una immensa lent d’augment capaç d’explorar en detall les coses, com feia l’incipient microscopi. Més tard, els epígons de Freud, inspirats més o menys conscientment en la locomotora, veien el flux i reflux d’idees de l’inconscient al conscient com una clara imatge de la força transportada pel moviment del vapor.

A principis del segle XX, en ple auge de la comunicació telefònica, la ment va ser concebuda com un ens dotat d’immensa capacitat comunicativa, que no a una altra cosa s’hauria reduït la seva dimensió social. La societat venia a ser una immensa central telefònica.

Continuem avançant. Avui, l’exemple adient és l’ordinador. El cervell és vist com un gran processador que, a partir dels inputs subministrats pels sentits, treballa sobre la informació per produir outputs com descobriments, decisions, retroalimentació i emmagatzematge. La humanitat és ara una supercomputadora.
Quin serà el model de demà? Influïts per la concepció globalista del món i l’economia, tornarem a la vella idea de l’organisme global? O, per fi, concebrem les ments com una part d’un gran sistema amb finalitat participativa en busca de la felicitat de tots, regida per la col·laboració i la solidaritat? Que cada u doni la resposta que més li agradi.