El brot dels indignats ha estat vist i revist fins a la sacietat, i aquesta exhaustiva anàlisi potser ha fet que alguns factors no hagin estat valorats com cal. Exposem-los breument tal com em ragen, l’extensió de l’article no dóna per a més:

1. La protesta no és no purament i simple juvenil, sinó d’una part de la joventut, concretament aquella que es pot sostreure del circuit productiu. Val a ficar-hi majorment els estudiants, i també els sense feina i fins i tot els marginats, voluntàriament o involuntària.

2. És a dir, que la protesta és essencialment minoritària. No és problema això (els grans canvis sempre han partit de minories), però encara no té programa, més aviat té un antiprograma (curiosament, aquesta era la mateixa divisa dels falangistes en la fundació del seu moviment).

3. La protesta ha intentat desvincular-se de cap tendència política, centrant-se només en la crítica al “sistema” i els que el menen políticament, però tots els suggeriments que de manera descoordinada han sorgit tendeixen a la instauració de la revolució d’acord amb els esquemes més clàssics.

4. No és un petit obstacle la pluralitat d’objectius (jo diria que tants com manifestants), que sovint acaba en contradiccions entre ells. S’ha reclamat absoluta llibertat política i alhora un control social que recorda els millors temps bolxevics.

5. Si, malgrat tot, ens esforcéssim per trobar un factor comú a les protestes, sempre seria negatiu: “No a això, ni a allò, ni a allò altre” és l’únic que podem establir en comú; és a dir, un vincle negatiu. Ha estat freqüent la repetició de la consigna del maig del 68: “Prohibit prohibir”.

Podríem concloure que el moviment és essencialment un nihilisme, però això també fóra injust. De tota manera, amb els resultats operants fins ara, no tenim més remei que reduir-lo a una simple volició. Caldrà esperar i veure si amb el temps es concreta en quelcom més, apareix una ideologia subjacent i es passa de la “indignació” a l’acció.