S’ha fet públics els nous preus de l’aigua per al Canal Segarra-Garrigues que, cada cop és una realitat més imminent. Una bona notícia, la rebaixa d’un 15% del preu previst per al marge dret, ha anat acompanyada d’una de dolenta i que a les Garrigues hi té una especial gravetat. Es tracta de la duplicació del preu del metre cúbic per al marge esquerre respecte el preu del marge dret. Nogensmenys, a la comarca hi ha més superfície afectada pel marge esquerre que és aquell que anirà dotat d’un reg de suport als conreus tradicionals (olivera i ametller, sobretot) i que, a grans trets, serà el que hauria de beneficiar als propietaris actuals, els pagesos. Per contra, al marge dret, la dotació d’un reg de transformació que a mig o llarg termini, implicarà una substitució de l’olivera i l’ametller –ara majoritaris– per conreus de regadiu intensiu, amb una despesa d’aigua quatre vegades més gran. Automàticament, aquest procés afavorirà un grau de traspàs important de la propietat o si més no, de l’explotació sobre empreses agroindustrials altament mecanitzades que seran viables a partir d’un model latifundístic. La mesura de duplicar l’aigua al rec de suport i establir un tram fix igual per als dos marges, no fa res més que discriminar el petit productor, el pagès, en relació al gran productor, amb la qual cosa, contradiu això que s’ha dit tant del Segarra-Garrigues, que ha de ser un canal per al territori i per extensió, per a la gent. Això no vol dir que l’administració no hagi d’afavorir un model d’agricultura més intensiva i d’alta eficiència. Aquesta és apropiada per a certs territoris i orografies i en aquest sentit, el marge dret és el seu espai però no pas en detriment d’un model agrícola més extensiu, condicionat per la geografia, amb un nínxol de mercat existent i potenciable, i segurament –a falta que ho verifiqués algun estudi– amb una repercussió de la inversió i dels beneficis molt més transversal.