Quan parlem de futbol acostumem a relacionar-lo amb els resultats i deixem de banda la idea que estem parlant de futbol formatiu, en què s’hauria de prioritzar la formació i l’educació dels jugadors, ja que l’esport en tots els aspectes que engloba és una eina pedagògica de gran valor.

Formar no és només treballar aspectes físics, tècnics i tàctics específics d’aquest esport, sinó que també ho és incidir en temes com: fomentar uns hàbits saludables, cuidar la higiene i vetllar per una bona alimentació, ja que el futbol no és només una escola en què s’aprèn a colpejar una pilota; és una escola de vida que aporta grans valors, sobretot, educatius.

En aquest sentit, l’esport desenvolupa valors com l’esforç, la disciplina, la tenacitat, la companyonia, la tolerància, el respecte, l’esperit d’equip, entre d’altres, els quals es poden aplicar en altres facetes de la vida. Tot i això, els entrenadors molts cops deixem de banda aquests aspectes per centrar-nos tan sols en aspectes referents a la competició. Per tant, hauríem d’ésser conscients que l’esport ajuda els nens/es a construir la seva personalitat i que nosaltres som, en part, també responsables de la seva educació com a persones i hem d’inculcar-los aquests valors que els serviran al llarg de la seva vida i que els ajudaran a establir la seva escala de valors. Així mateix, amb la pràctica esportiva els nens milloren les seves habilitats comunicatives i la interacció amb altres nens.
No obstant això, a vegades les “escoles esportives” s’obliden que els nens/es són joves en formació i cauen en l’error de prioritzar el futbol per davant de l’educació. És cert que a tothom li agrada competir, guanyar, però el futbol també és empatar i perdre, tan sols això.

La mal aplicada “cultura de la victòria” està causant un greu dany als nens/es, ja que molts clubs i entrenadors tan sols busquen guanyar perquè els serveixi de plataforma per poder ascendir personalment o professional i, d’aquesta manera, augmenti el seu prestigi.

Segons la meva opinió, com a conseqüència d’aquesta mal aplicada filosofia, molts nens i nenes abandonen la pràctica esportiva quan encara no són ni adolescents, ja que l’esport deixa d’ésser per a ells una activitat lúdica i divertida que comparteixen amb els seus amics i es converteix en una experiència amarga a causa de la pressió de la competició i de l’exigència a què els sotmeten els pares i entrenadors.

De fet, els responsables de les escoles de futbol, abans d’iniciar una temporada, poden escollir entre dues filosofies de treball ben diferenciades: aconseguir que els seus equips guanyin a curt termini o intentar que els nens, tot i la possibilitat de perdre molts partits, obtinguin una òptima formació de forma gradual que inclogui altres valors que els seran més útils de cara al futur i establir objectius a més llarg termini.

Tot necessita el seu temps i, aprendre a jugar a futbol no n’és l’excepció, de manera que els entrenadors hem de deixar d’obsessionar-nos per les victòries i de planificar els nostres entrenaments només adreçats a aspectes futbolístics per tal d’incloure exercicis més variats i intentar portar a terme una formació més polivalent que fomenti la motivació dels nens/es, ja que una bona formació motriu des de la base permetrà que els esportistes, posteriorment, aprenguin de forma més ràpida i puguin efectuar de forma més eficaç exercicis de major exigència tècnica i tàctica.

En aquest mateix sentit, els misters hem de saber escoltar els nens/es, ja que és molt important que ells se sentin escoltats, que tinguin el nostre suport i, sobretot, que se sentin valorats.

Per tant, hem d’aprendre a saber transmetre a través de l’esport aprenentatges no només esportius, sinó que també s’emmarquin en el pla intel·lectual, motor, moral i actitudinal.

Ser un bon entrenador requereix esforç, dedicació, compromís, formació, però també vocació per gaudir del que fas. Així mateix, ser formador implica un gran sentit de la responsabilitat i, potser, no tots som conscients del que això suposa o som incapaços d’adquirir-lo.

Per tot això, hauríem de tenir present que: el més important no és guanyar, sinó que els nens gaudeixin de l’esport.