Aquestes són les meravelloses paraules pronunciades pel premi Nobel de la Pau Martin Luther King a les escales del Memorial a Lincoln, a Washington DC, el 28 d’agost del 1963 i que va adreçar a una multitud de persones necessitades d’un missatge d’esperança.

El cap de setmana del 20 al 22 de gener hem celebrat a les Borges Blanques una nova edició de la Fira de l’Oli Qualitat Verge Extra, la 15a, i la 49a Fira de les Garrigues. Com cada any, la participació d’un bon nombre de cooperatives i molins de la comarca, i la presència de milers de persones vingudes d’arreu del territori lleidatà i català en gran mesura, i també d’altres indrets de l’estat, ha fet que, una vegada més, tots els garriguencs ens puguem sentir orgullosos que el nostre element genuí i únic tingui la capacitat de convocar-nos un cop a l’any i que també ens inviti a retrobar-nos familiars i amics; d’aquesta manera tenim un motiu per veure’ns i gaudir de la fira junts.

L’esforç continuat del Patronat, que any rere any s’aboca a promocionar-la; aquesta edició es va presentar al castell de la Suda, a la Seu Vella de Lleida, marc absolutament incomparable, en un acte emotiu i carregat d’il·lusió, al qual vaig tenir el plaer d’assistir-hi en qualitat de president d’una institució esportiva local que contribueix a difondre el nom de la ciutat i del nostre producte estrella; dit esforç fa que es conegui avui ja com un referent i que l’oli de les Garrigues sigui apreciat, i si em permeten, sigui estimat, però segur que encara no prou valorat.

En l’edició del diari Segre del dilluns 23, i en l’espai “Tribuna”, el Sr. Miquel Blanch, responsable nacional del sector de l’olivera d’Unió de Pagesos, entre altres coses, recordava que el sector acumula una caiguda del preu de les olives per a oli del 43% des de la campanya 2007-2008 i que això suposa una reducció d’ingressos de 16 milions d’euros anuals de mitjana per als productors catalans; i que el preu de l’oli verge extra ha caigut un 28% durant el mateix període, amb uns costos de producció en alça; no cal aprofundir més en aquest apartat, perquè tots sabem les conseqüències per a un bé, com és el nostre oli, que es mereix ser declarat patrimoni de la humanitat.

Arribat a aquest punt, la reflexió és clara; què podem fer? Jo no vull pretendre donar cap lliçó ni consell a ningú, en primer lloc perquè tampoc m’ho han demanat i vaig decidir que mai ho faria si no es donava aquest supòsit, però sí m’agradaria exposar una humil opinió, ja que, a més de ser garriguenc de naixement (la Pobla de Cérvoles, 1954), he viscut pràcticament tota la vida en aquest encantador poblet i a les Borges des de l’any 1978. He fet de pagès fins als vint-i-cinc anys i he treballat sis campanyes al molí de la cooperativa de la Pobla i sento que l’oli també corre per les meves venes; per tant, m’apunto a la reflexió.

He tingut la sort de viatjar pels cinc continents i sempre, sempre, he fet l’exercici per localitzar el nostre oli en grans i petites superfícies comercials, amb un resultat molt decebedor: mai n’he trobat; sí, en canvi, olis italians a tot arreu; de l’estat, alguns d’andalusos i del nostre país, oli Borges, d’Indústries Pont de Tàrrega i de Bodegues Torres de Vilafranca, mai verge extra de les Garrigues, a uns preus que ja els voldria per al nostre.

Tinc entès que en un any de bona collita, no com la d’aquest any, podem assolir les sis mil tones, és a dir, sis milions de litres, la qual cosa vol dir que si tots els ciutadans de Catalunya fóssim consumidors, no arribaria al litre de plaer per a cada un. Què vol dir aquesta dada? I, a més, quan una bona part del recaptat se’n va a l’engròs perquè l’envasin en ampolles de disseny els italians i el mesclin amb el seus de menys qualitat i omplin el món d’oli d’oliva.
Alguna o moltes coses ens fallen o no les fem prou bé. Si amb els anys que fa que Catalunya i els catalans coneixem aquesta meravella i no som capaços de comprar-ne un sol litre per càpita, deu ser que ni ens agrada prou ni tenim la solidaritat i sensibilitat mínima perquè una part preciosa del territori, com és les Garrigues, penetri al cor dels ciutadans amb l’aliment que més el cuida. Aquesta és la realitat malgrat tota l’abnegació, dedicació i il·lusió de totes les persones que treballen perquè la fira sigui una magnífica plataforma de llançament i que des del seu origen tingui aquesta vocació. La fira és un monument, és una oportunitat única de fer país, de sentir-nos garriguencs, millor dit, d’exercir de garriguencs; tenim el millor, sí, el millor oli del món! La pena és que el món no rep el millor oli, i nosaltres volem que el tingui...

El dilluns 23 vaig reunir-me amb un alt executiu d’una empresa de Barcelona a qui hem instal·lat una nau de les que fabriquem nosaltres i va dir-me que el diumenge, al veure per TV l’anunci de la celebració de la fira, va decidir venir immediatament en companyia de la seva família i van carregar d’oli per a tot l’any; resideix a Arenys de Mar.

Era la primera vegada que gaudien de la fira i segurament no serà la darrera, però la reflexió més profunda i que voldria traslladar en aquest escrit és que, venint d’una persona com ell, que s’ha passat bona part de la seva vida viatjant pel món i amb un esperit observador per excel·lència, penso que és d’una clarividència que he de manifestar.

“Crec que a les Garrigues teniu un tresor i que no és possible fer-lo arribar a tot el món si no és mitjançant canals de distribució establerts que ja siguin molt potents, per exemple: Freixenet, Torres, etc., ja que és la clau i garantia d’èxit, però és caríssima de crear i mantenir, i amb tota probabilitat, impossible per a vosaltres... Jo ho intentaria.”

Podem ser com el reverend Martin Luther i deixar a la nostra ment confeccionar un “somni“?
Doncs fem-ho. Tenim un producte extraordinari en tots els sentits; la vista és or líquid; el gust és exquisit; l’olor és aromàtica; el tacte millora tots els aliments que toca, i l’èxtasi; va directe a preservar el cor, que és justament la fàbrica dels sentiments!

Però encara tenim molt més; la nostra història, que és heròica –només cal que mirem els retrats antics dels nostres familiars avantpassats–, si penetrem en la seva mirada, no cal veure res més... estem en deute amb ells!

Avui som les Garrigues més ben preparades de tots els segles; els nostres joves mai havien assolit un grau tan alt de coneixements i els que ens trobem en la mitjana edat hem tingut l’oportunitat, a diferència dels nostres pares, d’haver descobert que el món no s’acaba aquí, que hi ha un oceà d’oportunitats a prop, una mica més lluny i molt més lluny, però que, si ens ho proposem, podem arribar-hi.

El dijous 11 de maig de l’any passat, en el context de la campanya electoral i davant les càmeres de TV Lleida, la candidata a l’alcaldia de les Borges, la senyora Imma Purroy, va pronunciar les següents paraules, “L’oli de les Garrigues s’ha de vendre sota el paraigua d’una marca comuna“.

Quan estava vinculat de ple en l’empresa familiar treballant les oliveres i en la producció de l’oli, la creença comuna era que, com que no es podia garantir una producció regular, pel fet de conrear els camps de secà i estar sotmesos a la voluntat de la climatologia, no trobaríem cap mercat captiu que ens admetés. Si com s’assegura el 2014 tenim garantit el reg pel Segarra-Garrigues, aquest greuge respecte a altres productors s’haurà acabat.

Si al regar tota la comarca o bona part d’aquesta podem fer que la mitjana de producció sigui capaç d’abastir regularment el mercat desitjat, podem somiar a assolir aquest repte? Si no ho fem ara, potser no serà mai.

Estem davant d’una conjuntura econòmica diferent de totes les que s’han donat els darrers cinquanta anys; la lògica ens diu que, o som capaços d’exportar el que produïm o serem nosaltres els que ens n’haurem d’anar; em refereixo a la nostra gent, precisament a la més jove i millor preparada que mai hem tingut, i que tots sabem el que ens ha costat; no podem deixar que passi sense intentar trobar la manera perquè es quedin i retornin al país el millor que hi ha en ells, i que és moltíssim.

És cert que ja fa molts anys que cooperatives i molins s’esforcen per treballar sense descans buscant nous clients i presentant envasats atractius, però potser ha arribat el moment de plantejar un nou escenari: l’escenari d’anar junts, tots!

És un somni? Estic segur que molts l’hem tingut i el tenim cada vegada més clar i definit i, si és així, què ens falla per no fer-lo realitat?

Sincerament he de dir que deu fallar pel mateix que falla sempre quan fracassem, ens falta estimar-nos prou; demostrarem aquest sentiment quan ens agafem de la mà tots, i com una gran sardana, ballem als acords de la Cobla les Garrigues.