M’agafa esgarrifança només pensar en el dia que el canal Segarra Garrigues baixi ple. No per l’avenç que suposaria per a l’economia de la nostra zona, sinó per les modificacions que podria patir el nostre territori. Agafant qualsevol camí que surti del vostre poble us trobareu envoltats d’oliveres, ametllers, vinyes... col·locats de manera ordenada entre turons i terraplens, com un quadre. Preciós. Però això no ho trobareu a tot arreu, només cal que travesseu a la part esquerra del canal d’Urgell i el paisatge és totalment diferent. Hi veureu grans esplanades amb camps de fruiters (pomeres, pereres, presseguers) i planes de panís, alfals..., quasi tot regat a manta.

No vull dir que un paisatge sigui millor que l’altre (tot i que per mi sí), sinó que el que vull dir és que a les nostres terres de secà sempre s’han cultivat uns tipus de conreus i perquè ara vingui un altre canal no vol dir que hagi de canviar el nostre entorn una altra vegada. Es pot buscar l’equilibri entre les dues parts –agricultura i medi ambient– perquè sigui profitós per a la gent que viu en aquesta terra. Per exemple, imagineu la suma entre l’aigua –tan escassa a les nostres contrades– i el cultiu de secà. Tindria un resultat bo per a l’agricultura –evitaria la pèrdua de collites per la sequera i repercutiria en una gran fructificació dels arbres– i per al medi ambient –arbres més frondosos i resistents que convertirien les nostres terres en un gran jardí–.