Una de les notícies de Catalunya és que, en temps de penúries nacionals, van haver-hi diverses institucions que van suplir la mancança d’estadístiques oficials. Es publicaven periòdicament estudis analitzant i generant propostes que, en el moment de la reinstauració de la Generalitat, van permetre actuar amb una certa rapidesa. Per tal de conèixer l’evolució d’un país es requereixen dades des d’un llarg període de temps, per així seguir amb l’evolució de la seva economia i particularment les seves comarques. Les cambres de comerç catalanes van elaborar, primer el 1967 i després el 1987, les primeres taules de balanç d’entrades i sortides (input-output) del país, actualment l’Idescat les va actualitzar el 2001. Més tard, Banca Catalana va iniciar una sèrie d’estudis sectorials, entre ells l’agricultura i comarcals. És així que ara podem navegar entre present i futur, analitzant èxits i fracassos. Un dels treballs que em va sorprendre per la seva originalitat és el que Nova Terra va publicar el 1974: La Catalunya pobra, una obra col·lectiva de Josep Miró, Ernest Sena i Frederic Miralles, en què analitzaven allò que no tenia interès per a nous economistes. Va ser un treball primerenc en el qual es demostrava clarament el creixement desigual de Catalunya. La pobresa es resistia en determinades comarques rurals i creixia vertiginosament en els barris marginals de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Per definir “la Catalunya pobra” s’utilitzaven tres indicadors bàsics: el despoblament, la manca d’industrialització i la renda. Als anys setanta, les Garrigues tenien un fort despoblament, pràcticament no hi havia indústries, excepte les lligades a les produccions agràries i la renda era inferior a la mitjana. “[...] La tesi central del llibre era la d’analitzar la real expansió, amb un creixement econòmic en el qual la pobresa no tendeix a desaparèixer, sinó ben al contrari es manté i s’estén, ja que s’ha fet amb beneficis i costos desigualment distribuïts.” Al cap de 35 anys, segons les darreres dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, la situació és semblant pel que fa al despoblament, a la manca d’industrialització i a la mitjana del PIB, essent el 2008 la penúltima comarca (68,7 sobre la base 100) de Catalunya. La pobresa la definia “[...] com una situació global, derivada del fet que hi ha uns mecanismes en l’estructura i en el funcionament de la societat que fan que certs grups humans, i en conseqüència certs territoris, rebin només una petita part del beneficis qualitatius i quantitatius del progrés”.

Un altre dels problemes que plantegen els autors és el de “la pobresa diferencial”, definida per l’escassetat de recursos naturals i, sobretot, escassetat d’equipaments i prestacions destinades a satisfer necessitats bàsiques de la persona (escoles, transports, sanitat...). El 1974 les diferències entre camp i ciutat eren abismals. Però també és cert, i especialment a partir del retorn de la Generalitat, que s’ha fet un esforç molt important per ajudar les comarques més pobres.

Però la renda familiar disponible, a causa especialment de la millora dels regadius del canal d’Urgell i dels regs de suport, se situa lleugerament per sobre de la mitjana (108 sobre base 100 a Catalunya). En canvi, a les comarques obreres de les rodalies de l’Àrea Metropolitana de Barcelona la renda de les famílies segueix mantenint-se per sota de la mitjana de Catalunya.

En un article vaig expressar que les Garrigues eren la Palestina catalana, pel seu paisatge, per les seves produccions, per la seva sequera, per les seves dificultats productives i pel seu allunyament dels centres de decisió. I això segueix igual i és difícil de canviar.