Als meus anys d’estudiant a Madrid vaig residir en un Col·legi Major on també s’hostatjava, en virtut d’aquestes espirals de poder i influències tan típiques de la capital de l’estat espanyol, un capellà que era membre de la Comisión Nacional de Censura Cinematográfica. Resultat de les actuacions de l’organisme eren les supressions de les escenes “con defectos de forma” (és a dir, amb graus majors o menors de nuesa femenina), “moralmente dudosas” (problemes d’infidelitats o assassinats) i “políticamente subversivas” (que no condemnaven els corrents polítics esquerrans, des de la socialdemocràcia fins al comunisme).

Contràriament al que podríem pensar, aquell home era jovial i fins i tot obert al diàleg, cosa que propiciava les discussions dins del medi estudiantil, en les quals ell no vacil·lava a prendre-hi part. Naturalment, les nostres crítiques anaven per la vulneració a la llibertat que suposaven les seves actuacions, i en aquest terreny ell no actuava a la defensiva, sinó tot el contrari.

–Esteu equivocats –ens deia amb un somriure d’orella a orella–, la censura no hi és per a protegir l’Estat nacionalcatòlic –no vacil·lava a qualificar-lo així–, sinó per a protegir les nostres estructures de consciència o coneixement: és una condició d’aprenentatge. Sense, els nostres nervis es desfarien per l’enfrontament amb situacions noves que no poden assumir.

Vaig començar a meditar en les paraules del capellà en veure que, només arribar al poder (1982), els socialistes censuraven una escena de la pel·lícula Por quién doblan las campanas on uns milicians assassinaven un grup de civils del bàndol oposat. Era això censura? No, era protecció d’un sistema de valors, que podia trontollar. I he continuat veient-ho en la “censura per omissió” que cada tendència política practica avui a la seva pròpia premsa; un exemple contundent són als nostres dies les actuacions d’un ja exmembre de la família reial mentre el rei no li aixecà la veda. “El que no es divulga no existeix” sembla la consigna del moment.