Una albereda imponent ha aparegut talada al terme dels Masos de les Borges, entre Juneda i Castelldans, estant encara per aclarir l’autoria del fet. Feia part de la banqueta del Canal d’Urgell en aquesta partida, la qual, amb el pas de la línia de tren d’alta velocitat, la indústria d’oliasses i la central termosolar gairebé enllestida, ha passat de ser un territori agrícola a una zona pseudoindustrial. Això duu a reflexionar sobre l’escassa consideració que tenen avui els arbres d’ombra o purament ornamentals, tant en sòl rústic com a l’espai urbà. Més enllà dels gestos benintencionats de les entitats, escoles, etc, i de les proclames públiques, la crua realitat és que l’arbre isolat o de marge és un element que fa nosa sovint. Li fa nosa al pagès que eixampla la granja, que replana una finca o que fa obres a la cabana i li fa nosa al tècnic o al contractista que fa una vorera nova o arranja una carretera d’accés. Fins fa una o dues generacions, els arbres constituïen un element valorat pels pagesos, tant pels fruits com per l’ombra. Per això, és habitual trobar-ne al costat o a prop d’una cabana i ja no diguem a les banquetes dels canals i sèquies. També era habitual a les entrades dels pobles, a les places i a molts dels carrers, i ja no diguem les flors a les entrades i balcons, cada cop més escasses. Per contra, avui, malgrat les millores a tots els nivells que han experimentat els carrers d’arreu, l’arbrat hi escasseja. Bàsicament perquè s’estima com un sobrecost i un compromís de manteniment que curiosament no es té en compte per a altres conceptes. El resultat: tendim a unes places, uns carrers i uns pobles més durs, la qual cosa té molts avantatges si no fos perquè sense deixar de ser dur, una mica de verdor, ombra i frescor aporta un grau de qualitat urbana que sovint percebem i valorem en positiu quan la veiem fora de casa i, més clarament si som ben lluny. Cal treballar per tal que el progrés sàpigui també identificar i posar en valor els aspectes bons del passat.