Sempre ens han venut que l’objectivitat i la neutralitat conformen els màxims valors del periodisme. I, amb el temps, aquesta solemne tonteria ha calat tant que ha esdevingut un autèntic mantra i fins i tot queda bé dir-la, tant en boca de gent no vinculada a la professió com en boca –i això és el pitjor– de molts periodistes.

A veure si ens entenem. Quan un explica coses, mai pot ser objectiu, perquè ja d’entrada fa una tria d’allò que explica i allò que no. I de com ho explica. I en què posa més èmfasi. I si no ho tria ell, ho tria algú de damunt, i aquest algú tampoc és objectiu. Però és que això no és dolent. Se’n diu línia editorial i és el que distingeix uns mitjans d’uns altres.

Amb la neutralitat passa una cosa semblant. De fet, és justament la no-neutralitat allò que dóna sentit al periodisme. Davant el feixisme es pot ser neutral? Davant els abusos de poder es pot ser neutral? Davant la violència masclista es pot ser neutral? No es pot, ni s’hi ha de ser, perquè això és l’essència de la professió: fer de contrapès, denúncia i control ciutadà.

Finalment, hi ha l’honestedat, que tanca el cercle. Un periodista no pot ser ni objectiu ni neutral, però ha de ser honest. O, dit d’una altra manera, ha de ser subjectiu, no neutral i honest. I per honest entenem no faltar a la veritat, no enganyar, explicar tots els ressorts d’un assumpte, encara que vagin contra els interessos propis o amics.

Aquests dies haureu vist publicats reportatges en alguns mitjans sobre la biomassa a Finlàndia i les seves bondats. Doncs forma part, també, de l’honestedat explicar que Nufri ha pagat l’estada al país nòrdic als periodistes que els signaven. Això pot ser bo o dolent, però s’ha de saber. De la mateixa manera que ens avisen que les falques d’alguns presentadors d’informatius són publicitat. Perquè, tornant al principi, no hi ha relats objectius. I quan, a un, li paguen un viatge perquè l’expliqui, és d’educat ser agraït. Ara, l’educació poc té a veure amb el periodisme.