Darrerament, diverses institucions internacionals han donat l’alerta sobre el malbaratament dels aliments en la llarga cadena que va des de la producció fins al consum. L’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació, la FAO, i la mateixa Unió Europea donen xifres exagerades de malbaratament de 177 kg per persona i any a Europa, quan el consum d’aliments, sense comptar begudes, es troba prop dels 550 kg/habitant i any. L’Agència Catalana de Residus ha estat més realista i, a partir d’un profund treball de camp, xifra el malbaratament alimentari en 35 kg per persona i any. La veritat és que els catalans sempre hem estat estalviadors, a partir d’una dieta mediterrània que valorava la cuina i n’exigia una bona gestió. Tots recordem encara les històries de la guerra que ens explicaven prop de la llar de foc, de quan hi havia fam i sobretot de la postguerra, amb el racionament i l’estraperlo. L’àvia i després la mare tenien el control del menjar perquè n’hi hagués per a tothom. Del pa, Déu n’hi do. “El menjar no es llença” i “De la taula ningú s’aixeca fins que no tingui el plat ben net” eren les dites populars que definien l’eterna lluita de la llar contra la fam en moments difícils. Les coses han canviat, ara hi ha de tot, però també atur i malnutrició. Els aliments passen per una llarga cadena alimentària, amb diversos punts febles. Hi ha baules de la cadena que cal analitzar en profunditat per tal de reduir el malbaratament. Podem començar per la pròpia agricultura, i especialment la producció de fruita i horta, que està subjecta a les variacions climàtiques que fan que les produccions siguin marcadament estacionals i el mercat no les pugui absorbir. Hi ha problemes de color, de calibres, de formes i de punt de maduresa que fan que sovint no siguin acceptades pel mercat. Els ajuts europeus de retirada de fruita i hortalisses han permès aprofitar importants quantitats en benefici dels més necessitats, que un dia retornaran a ser consumidors i tornaran a consumir fruita i verdura. La transformació en sucs en moments d’excedents, com fa la cooperativa Fruits de Ponent amb els Bancs dels Aliments, permet trobar una alternativa coherent a la funció d’una agricultura que nodreix els ciutadans. L’altre problema és el dels invenuts per les exigents dates de caducitat o consum preferent que condicionen la vida dels productes. Cal estar prest per evitar que quedin arraconats més temps del necessari en racons de magatzems i plataformes logístiques, però sempre hi ha minves per aquesta causa. En altres esglaons també cal vigilar, especialment en supermercats i grans superfícies, on les rotacions de productes no són a vegades lo suficient ràpides per evitar quedar propers a la dates de consum. El malbaratament en la restauració o en els menjadors d’empresa és una pràctica que es va estenent per raons de distància entre casa i lloc de treball, on els plats sovint se serveixen a vessar o es generalitzen els bufets lliures, que dificulten el control de les racions. Del pa, no cal ni parlar-ne, a vegades se’n mengen dues mossades i es queda a sobre la taula. Potser caldrà institucionalitzar el sistema dels restaurants xinesos que t’ofereixen envasar les sobres per emportar. Finalment, el malbaratament alimentari més important és el que es realitza a les llars, que representa més del 50% d’allò que es llença. No és freqüent en les famílies estructurades i tradicionals, però sovinteja en famílies joves en què cap dels membres de la parella sap cuinar prou i prefereixen els plats preparats. És per això que hi ha campanyes de formació en què es recomana pensar abans de comprar, cuinar amb seny i guardar allò que ha sobrat per a l’endemà. L’estalvi s’aprèn com ara en els moments de crisi i permet repensar l’alimentació tornant a la lloada dieta mediterrània, que assegura un nivell de vida que té en compte la tradició i una millor salut. Cal evitar l’escàndol del malbaratament davant de la pobresa que conviu amb nosaltres.